Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/147

vetlava cada dia
que tornás de sa feyna es padrinet;
y molt abans ja me trobava estret
a dins sa casa, y fent es ramerol,
enutjat d'aquell sol
que may may se ponía...
Tan pesat y enfadós com una mosca
que vola entorn de qualque llepolia
y fins que logra tastarla no para,
estirava ses faldes de ma mare:
— ¡Anem, depressa, a sortirli a camí!
jo sé cèrt que a l'instant ja farà fosca!
Sortíem, y a la fi,
a toch d'Ave-María,
quant s'escolta sa dolsa piularía
que mouen els aucells per dalt els abres
y es belar melancòlich de ses cabres
y sa dolsa tonada des fabiol,
amb qualque alegre estol
d'atlots y bergantelles
que reyen brometjant amb tal delit
que par qu'el món los fos massa petit,
venía es padrinet un poch enrera
estirant pe's cabestre sa somera,
bistia desenganada!
qu'era, com tots els seus, tan cabessuda,
que lo meteix de buyt que carregada,
anava els dematins y els horabaxes
amb ses oreyes baxes
y es morros per sa tèrra
perqu'estava la pobre convensuda
qu'aquell qui mira prop, casi may s'èrra.
Totduna que jo'l veya
m'hi aferrava com una pagedilla,