Pàgina:Poesies (1885).djvu/120

Ple de misteri son cor,
Á l'ara santa s' acosta.
Diu Missa... ja vé 'l moment
En que'l Rey d'eterna gloria,
Anyell que lleva'l pecat,
Víctima pura, s'inmola.
Ja 'l sacerdot alsa Deu;
Tot calla, tothom se postra...
De prest ab un crit confús
Aquella altura ressona.
De les mans del sacerdot
¡Oh miracle! es fuyta l'Hostia,
Y sobre'l poble assombrat,
Sol de les ánimes, vola.
Ab serena resplandor
Senya per l'aire ampla volta,
Y dins les mans del Ungit
Altra vegada se posa.
«L'espay del temple per fer
Deu mateix aquí demostra:
¡Oh mil voltes benehit
Temple senyat ab un Hostia!»
Axí esclama 'l sacerdot,
Axí ho repeteix el poble.
¿Quí dirá 'l fervor sagrat
D'aquells cors en aquell'hora?
¡Angels de llum, esperits
Que hi bategáreu de gloria,
Digauho ab llengua del cel,
Que la del mon no hu comporta!