tives de Thespis, breçol de les representacions dramatiques, quan, segons Horaci,
Quae canerent, agerentve...
fins als ensáigs de Phrynicus, se pot ben dir que tot estava encara per fer. I Æschyl ho féu tot i ho féu bé. Ab sa intuició genial endevinà ls camins i dreceres que l'art dramatic devia seguir, posant els fonaments del cànon preceptiu, si sens permet el concepte.
Sabem per Aristotil[1] que l començ de les representacions tragiques deu cercar-se a Sicilia, que ls primers que procuraren de donar unitat a la faula representada foren Epicharmus i Phormies, i que a Athenes fou Crates el qui, abandonant la forma jambica, intentà arrodonir l'acció dramatica de la mellor manera que l seu bon gust li donà a entendre. Setze mil habitants comptava la ciutat d'Athenes, quan a l'any 520 (abans de J. C.) se construí l teatre de Baco (ΤΟ ΕΝΔΙΟΝΥΣΙΟΥ ΘΕΑΤΡΟΝ), el primer fet de pedra que s conegué al món. Comptava sols ab 14 choristes (κορευτες), i el lloc de l'orchestra, dit timéle, era davant de lo que després se digué prosceni i allavors se deia λογείον i pulpitum després entre ls romans. L'escena (σκῆνη, tenda de campanya) era al fons del theatre i significava la tenda de l'heroe o capdill (προταγωνιστης, protagonista, o l que lluita primer), dient-se deuteragonista o tetragonista
- ↑ Art Poetica, cap. V.
