la mesquinesa del motiu de batre's,
i també com a vós us desplauria;
i tot això — parlat amb gentils moldes,
serè tot ell, corbant humil son geste —
no pogué deturar la desfrenada
còlera de Tibald, sord a concòrdia,
ans, al contrari, dirigí la punta;
de son acer al pit del brau Mercuci,
qui cop per cop mortal va anar tornant-li.
Romeu cridà aleshores : «Separeu-vos!
pau, amics! pau, amics!» i amb més llestesa
que a parlar, s'esmerçà a tombar les armes,
bracejant entre els dos; i aprofitant-se'n,
sota el braç de Romeu, Tibald engega
un cop traïdor, que se n'enduu la vida
del valerós Mercuci ; i allavores,
Tibald fugi; mes retornant tot d'una
vers Romeu, qui sentia ja fiblades
de revenja, com llamp el va escometre,
i ans que jo desbeinés per separar-los,
el brau Tibald morí; veient-lo caure,
Romeu prengué el camí de la fugida: —
á això és el cert; que em matin si és mentida.
És un parent dels Montagut; no parla
veritat, car l'amor li fa adobar-la.
Vint eren en eix jorn de mala sort,
i amb tots vint sols pogueren fer un mort.
Justícia, príncep! l'heu de fer complir!
Romeu matà Tibald, i ha de morir.
Romeu matà Tibald, i ell a Mercuci;
qui em pagarà d'aqueixa sang la pena?
Romeu no, puix de sobres sabeu, Príncep,
sa amistat amb Mercuci: per sa falta,
s'és complert ço que en llei acabaria:
la vida de Tibald.
