Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/28

51—Fuig un cop, i de lluny mira frisós,
o bota..., res, perquè un plomiç rodola;
o, donant base al vent ix freturós,
i corre, i no es pot dir si corre o vola:
xiula entre cua i crins l'aire agitat,
i els pèls voleien com plomatge alat.


52—Para's de prompte, renillant prop d'ella,
i ella respon que ja li ha entès l'anhel;
mes sentint-se estimada i que és femella,
fa l'esquiva mostrant-se-li cruel;
i el rebutja, i menysprea son ardor,
i paga a coces sos renills d'amor.


53—Ell veient-ho, entristit i mal content,
baixa la cua, que amb plomall frondós
li ombrava i refrescava l'anca ardent;
i poteja, i cull mosques neguitós;
i al veure'l son amor tan afligit,
s'ablaneix, i ell alegra's tot seguit.


54—L'amo seu, ja frisant-se, el vol collir;
mes la potranca, així que ell ve, s'esvera:
tem ser presa, i, de por, venta a fugir,
seguint-la el poltre i deixant l'amo enrera.
Afollats, bosc endins, els dos botaven,
vencent els corbs que sobre d'ells volaven.