Poesíes de María Josefa Massanès/Allí dalt

ALLÍ DALT


Per esta vall funesta
de plors y dol,
camino desvalguda
y sens consol.

Ja ab sos torrents no lluyto,
m'hi dexo anar,
sé que'l gorch ahont m'empenyen
m'ha de dragar.

De lluytar ¿què'n treuría?
¿Quí tinch? ¿quí vol
que jo en lo món ne reste
ni un día sol?

Com la vella palmera
d'erm africà,
cremada y combatuda
per l'huracà,

que sempre ha donat ombra
als pelegrins,
sens rebre may de pluja
raigs cristallins;

axís fou de ma vida
l'avara sòrt;
molts en mi han trobat ombra,
jo may conhort.

Jo maternal carinyo
poch so rebut,
lo fraternal afecte
no he conegut.

L'autor de ma existencia,
mon pare amat,
Deu en sa eterna gloria
ja ha coronat.

També al sol de ma vida,
llum del cor meu,
mon espòs, ma alegría,
lo volgué Deu.

Jamay en mes entranyes
sér s'ha albergat,
ni ab la sanch de mes venes
s'ha alimentat.

¿Quina agonía'm falta
ja que sofrir?
¿Quan tants y tants martiris
veuré finir?

Si tras fera borrasca
ve calma al mar,
si l'esplet tras la sega
torna a brotar,

si després de nit fosca
ve un jorn serè,
¿per què may tras mes penes
consol no'm ve?

Si per tota desditxa
té'l temps consols,
¿per què, Senyor, tortures
té per mi sols?

Mirèu que la desditxa
fa por al món,
mirèu qu'ell va apartantse
del meu entorn.

¡Oh Deu just! fèu qu'al manco
al meu costat
algun efluvi quede
de l'amistat!

Mes ¿per què, per què m'apuro?
Si abandonada haig de ser,
mentres Deu no m'abandoni,
està ab mi lo món enter.

Fou un temps qu'ab foll deliri
va mon front de llor cenyir…
sens que ningú se'n esmente,
viure puch ara ò morir.

Ningú veu, ni a ningú importa
que mon pobre ferit cor
una llàgrima afegexi
en eix mar immens de plor;

puix los llassos que m'unían
a la terra, s'han trencat;
so vela desamarrada
pels cops de la tempestat;

y'l silenci que'm rodeja
en mitx del humà burgit,
demostra qu'en ma existencia
tot ha mort, tot es finit.

Fins ma set de gloria vana
ab mon bon espòs finà;
ara tan sols ambiciono
la gloria d'hont ell està.

Y mon cor cap allí vola,
l'apenan les dilacions,
per que allí troban ver premi
les nobles inspiracions.

Y en quant afanyosa axeco
la mirada cap allí,
tot lo d'aquí baix me sembla
obscur, lleig, fals y mesquí.

Allí dalt l'alè no hi puja
de la negra ingratitut,
allí dalt triomfants campejan
la veritat y virtut.

¿Per què, donchs, de cop no hi vola
mon fatigat esperit?
Per que la materia impura
lo té oprès, lo té ensopit.

Y Deu vol aquilatarlo
del sofrir en lo gresol
per que depure la escoria
qu'encara entorpeix son vol.

Vinguen, donchs, vinguen més penes,
que no m'han d'acobardir,
per que axís podré més prompte
d'esta impura vall sortir.

Entretant, sofrèix y càlla,
càlla, pobre cor malalt,
puix vull que ses armoníes
sols les senti un d'allí dalt.

1877.