Poesíes mallorquines/Cansó de les altures

Cansó de les altures


Si vas com jo enderrer de llum més pura,
si t'acuba aquest baf.
dexem la malaltissa polsaguera
dels calitjosos plans.
Pujem, pujem plegats a l'alta serra
hon tot es bell y sá,
hon s'estenen pe'ls tronchs les barbarelles,
les eures pe'ls cimals.
No temis los reclaus ni les caygudes
per l'aspre penyalar:
la terra allà no embruta ni es fangosa,
la pols no puja tant.
Y quan l'ombra s'estenga y l'estelada
comenci a espiretjar,

demunt la terra dura y sanitosa,
devall l'espès brancam,
¡quin bon dormir, ma vida, que hi faría!
¡quin sò tan reposat,
fins que la piuladissa matinera
y el picarol llunyá
y el marruquetj de los coloms selvatjes,
dolçament arribás!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
També amb dolces paraules, vida meua,
te vull marruquetjar,
y del gentil pollar a l'ombra fresca,
a l'hora que'l sol bat,
los ulls dins los teus ulls, te cantaría
cansons d'enamorar:
cansons jamay sentides, may apreses,
cansons que ningú sab
y en l'aire van surant com a tonades
del bosch o de la mar!,..
Com l'aygo de la font que gota a gota
en l'ombra's va escolant,
axí la vida, dolsa, passaría,
axí s'escolará...
Y quant s'alsin los vents y la tempesta
arribi gemegant,
tot estimbant per los negrenchs abismes
los arbres y el rocam,
y esqueix el llamp les poderoses soques,

los abrinats cimals,
esbarts y remolins de seques fulles
veurem giravoltar
que s'encalsen, s'apleguen, se separen,
sense aturarse may...
com s'esbarría y cau y giravolta
el pobre cor humá.

Veurem l'aygo qui cau, negant la terra,
les comes y los plans,
amollarse en torrents desde l'altura
amb esglayosos salts.
Veurem abaix la mar y l'aspra costa,
la costa d'intèns blau.
Jo vull mirar les ones com s'en vénen,
vull creure com s'en van,
tot engronsant les combatudes barques
de blanquinós velam,
negretjant dins la blanca sabonera,
amb la maror lluytant.
Mirarem com s'axequen, com s'afonen
y's tornen adressar;
sentirem els gemechs de sos cordatjes,
els cruxits del fustam,
els espantosos crits dels qui naufreguen
batuts pe'l temporal.
L'ona gegant s'en vé; los embolica,
contra'ls esculls los bat...

y los deixa esbaltits, damunt la platja,
malmesos... ulls badats!...
y los volten, giscant, les aus marines,
famolenques de carn!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

¿Per que los ulls acluques, perque plores?
perque gires el cap?
¿no sabs qu'axó es imatge de la vida,
que'l mon es ampla mar?
que no arriben les ones a l'altura
ni'l dol puja tan alt?
Cerquem, aviat, cerquem les altes sèrres
hon tot es bell y sá,
hon s'esténen pe'ls tronchs les barbarelles,
les eures pe'ls cimals.
D'allà alsarèm a Deu nostres pregaries
pe'ls vius y pe'ls negats...
¿Que mos podrá faltar? ¿que hi mancaría
en mitj de tanta pau?
Tan sols les blanques, falagueres ales,
les ales per volar!

Valldemossa, Agost 1900.