Poesies (Safo de Lesbos)
Capítol IV
Capítol V
Capítol VI
LLIBRE PRIMER[modifica]
CAPÍTOL I[modifica]
Immortal Afrodita d'acolorit tron,
filla de Zeus, artificiosa, et suplico
que no sotmetis a infortunis ni dolors,
oh Sobirana, el meu cor.
I vine, com altres vegades
que vas abandonar la casa del teu pare
quan de lluny la meva veu senties,
tan bon punt la teva daurada
carrossa preparaves: et conduïen belles
àgils aus creuant la terra fosca,
batent fortament les seves ales enmig dels cels i de l'èter.
Immediatament arribaven. I tu, feliç, amb el
teu rostre immortal
somrient,
preguntaves amb quin sentiment ara sofria,
la causa perquè t'invocava,
què anhelava per sobretot
el meu embogit ser: "A qui desitges ara
que la meva persuasió atregui cap al teu
amor? Qui,
oh, Safo, et turmenta?
Faré que aviat et segueixi, si et fuig;
que si els teus regals rebutja, ell te'ls ofereixi,
i que immediatament t'estimi, si no estima,
encara que no ho desitgi".
Vine també ara per a deslliurar-me del pes
de les meves penes; tot quant satisfer
el meu ser anhela, compleix-lo: oh, la meva
aliada,
sé tu mateixa.
CAPÍTOL II[modifica]
Em sembla que igual que igual als déus
aquell home és, que assegut
davant teu, al teu costat, la teva dolça
veu escolta
I el teu amorós riure. En canvi,
al meu pit el cor es nua.
Tot just et miro,
la veu no ve més a mi,
la llengua se'm inmobil·litza, un delicat
incendi corre sota la meva pell,
no veuen ja els meus ulls
i brunzeixen les meves oïdes,
la suor em cobreix, un tremolor
s'apodera de tot el meu cos i tan pàl·lida
com l'herba no gaire llunyana de la mort
em sembla estar...
Però tot ha de suportar-se si així és
CAPÍTOL III[modifica]
Al voltant de la bella lluna
els astres oculten els seus brillants cossos,
quan més que tots il·lumina,
plena, sobre la terra fosca.