Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer (ss.XVIII-XX)/Proposta normativa de dues plataformes cíviques alguereses

IX. PROPOSTA NORMATIVA DE DUES PLATAFORMES CÍVIQUES ALGUERESES (1992-2000)

A partir de l'obra teatral de Gaví Ballero i gràcies, sobretot, a l'obra poètica i divulgadora el seu germà, Antoni Ballero de Càndia, i de Rafael Catardi, Rafael Sari i Pasqual Scanu, l'ús culte de l'alguerès va anar prenent força, però sense una sistemàtic examen dels aspectes filològics que haurien hagut d'acompanyar l'exercici de la llengua i, sobretot, enmig d'un caòtic seguit de tendències, cadascuna de les quals era capitanejada per cadascun dels operadors culturals. De fet, si als esmentats poetes no els mancava una pregona consciència lingüística, els hauria beneficiat una major coneixença de la llengua que, a causa de la pobra comunicació amb la resta dels Països Catalans, derivava sobretot –però no només– cap a una normalització erudita de caire dialectalitzant. No mancaven, és cert, complexes relacions amb la comunitat catalana (Pasqual Scanu, sobretot, n'és un exemple clar, des del moment que fou un assidu concorrent als Jocs Florals de l'exili), però, sense deixar de ser fructíferes, ho foren sobretot per a la generació següent. En realitat, allò que mancava era un pont amb l'autoritat normativa de la llengua catalana, és a dir, amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Els temps encara no ho permetien.
Amb l'adveniment de la democràcia a l'Estat Espanyol, tímids intents d'aproximació des de les institucions catalanes cercaren de desvetllar aquesta situació d'ensopiment normatiu a l'Alguer: la complexa realitat cultural algueresa no va permetre, però, que l'entesa fos duradora, de manera que es caigué altre cop en una situació de confusió de la qual no es començà a sortir fins a l'any 1992, gràcies a una plataforma cívica local, el Grup per a la Normativització de l'Alguerès, al qual dedicarem el present capítol.