Resenya histórica y crítica dels antichs poetas catalans

Los Catalanes, Valencianos y aun
algunos del reyno de Aragón fueron
e son grandes oficiales desta Arte.

LO MARQUES DE SANTILLANA.

ADVERTENCIA Ó EXPLICACIÓ DE PERQUÉ DINS DEL NOM DE
POETAS CATALANS TAMBÉ S'INCLOUEN LOS VALENCIANS
Y MALLORQUINS Y DE PERQUÉ'S DIU CATALANS Y NO
LLEMOSINS.


Entremitj de las famosas llenguas francesa, italiana
y castellana hi havia un altre romans molt celebrat que
alguna vegada s'anomena llengua d'oc (hoch confor-
me 'l nostr' estil), per causa de ser esta sa partícula
afirmativa. Dita llengua 's partia en dos brancas; la del
septentrió dels Pirineus (llevat lo Roselló) y la del mit-
jorn dels mateixos.

La del septentrió s'anomená comunment provensal;
mes lo poeta y gramátich Ramon Vidal de Bezaudú
(Besalú), li doná 'l nom de llengua llemosina, sens
dupte perque 'ls dos trovadors mes cars tinguts (B. de
Born y G. Borneil) eran de la provincia de Limoges.
En aquesta llengua cantavan los trovadors mes vells
(seggles XII y XIII), ja fossen de la Galia inferior, ja de
Catalunya ó de Italia ^[1].

La branca del mitjorn dels Pirineus, á mes del nom
de romans que era comú á totas las fillas del llatí, rebé
aquell que li pertocava, que era 'l de catalá ó catala-
nesch. Aquest parlar ab las conquestas y novas pobla-
cions passá á las Illas y á Valencia, y fins molt cap ensá
sols se conegué en los tres regnes una llengua lliteraria,
per mes qu' en l' ús vulgar hi hagués diferencias: las
quals diferencias han sigut aprés reconegudas com á
dialectes separats. Y de bon grat confessarem que moltas
relliquias del antich parlar perdudas á Catalunya s' han
mantingut en los altres dialectes, ademés d' algunas
singularitats que aquests ofereixen, com las vocals mix-
tas ó diptongació en lo mallorquí: fet de importancia
en que no fora oportú allargarnos.

Emperó succehí que 'ls poetas y mestres qu' estudia-
ren las "Razós de trobar" de Ramon Vidal, hi trobaren
lo nom de llemosí com lo propi de la llengua que allí
s' ensenyava y que 's volia imitar: y eix nom del llibre
de Vidal traspassá á algun dels nous tractats que 's com-
pongueren, com aquell que diu:


Tot enaysí com lo rubís
Sobre totas peyras es fis
E l' aurs sobre metals cars,
Sobre tots razonars parlars
Parladura lemoyzina
Es mays avinens é fina.


Est nom fou fortunat. Al comens tingué poch ús,
segons apar, entre nosaltres, mes en Castella Villena y
Santillana no 'n usaren d' altre; aprés los valencians lo
preferiren naturalment al de catalá ^[2], y á la fí nosal-
tres y tot nos en gloriarem, haventse ja perdut l' esme
de son orígen; lo qual se cercava molt lluny no sols
en historias aprovadas sino també 'n las rondallas d'
Otger Cataló. Fins que ara 'n nostres dias, consultant
los escrits antichs s' ha pogut declarar lo secret y resti-
tuir la veritable denominació.

Donada aquesta explicació y ans de comensar farem
un' altre advertencia en que parlam de la mateixa llen-
gua, sino qu' es especial al present dictat, y será la se-
güent: que no haventse may aparellat son autor per
escríurer prosa catalana, de cap manera vol posarlo
com á mirall de semblant llenguatje, y que 'n punt de
l' ortografía li ha aparegut cosa molt pertanyent al cas
conformarse en lo essencial ab la que arreglá un dels
antecedents Consistoris.