L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol II
QUE PARLA DE LA PRIMERA SORTIDA QUE DE SA TERRA FEU L'INGENIÓS D. QUIXOT.
Fetas ja aquestas prevencions, no volgué esperar mes temps pera posar en planta son pensament apretantli á ferho la falta qu' ell 's pensaba que feya en lo mon sa tardada, segons eran los agravis que pensaba desfér, torts que adressar, iniquitats que esmenar y abusos que millorar y deutes que satisfer. Y aixis sense donar part á ningú de sa intenció, y sens que ningú 'l veigés, un dematí avans del dia (qu' era un dels calurosos del mes de Juliol). s'armá de totas sas armas, cavalcá sobre Rocinant, posada sa mal composta celada; embrassá sa adarga, prengué sa llansa, y per la porta falsa d'un corral sortí al camp ab grandíssim contentament y goig de veurer ab cuanta facilitat habia donat principi á son bon desitj. Emperó tantost 's veigé en lo camp cuan l'assaltá un pensament terrible, y tal que per poch li feria deixar la comensada empresa. y fou aquest que li vingué á la memoria que no era armat cavaller y que segons lley de cavallería, ni podia ni debia pendrer armas ab cap cavaller y dat que ho fés, havia de portar armas blancas com novell cavaller sens' empresa en lo escut, fins que per son esfors la guanyés. Aquests pensaments lo feren titubejar en son proposit; emperó podent messa bojería que cap altre rahó, proposá ferse armar cavaller del primer que topés á imitació d'altres molts qu' aixins ho feren segons ell habia llegit en los llibres que tal lo tenian. En lo de las armas blancas pensaba netejarlas de tal modo en tenint lloch, que ho fossen totas mes qu' un armini y ab tot aixó s'aquietá y seguí son camí sens portarne altre qu' aquell que son cavall volía, creyent qu' en aixó estaba la forsa de las aventuras. Caminant donchs nostre flamant aventurer, anava parlant sol y dihent ¿qui dubta sinó que en los temps esdevenidors quan surtia á llum la verdadera historia de mos famosos fets, lo savi que los escrigue no hi poshi quan arrivi á contar aquesta ma primera sortida tant de matinada d'aquesta manera? Apenas habia lo rogench Apolo estés per dessobre l'ampla y espayosa terra los daurats fils de sos hermosos cabells, y apenas los petits y pintats aucellets ab sas arpadas llenguas habian saludat ab dolsa y meliflua armonía la vinguda de la rosada aurora, la que deixant lo suau llit del celós marit per las portas y balcons del manchego horissó als mortals se manifestava, quant lo famós cavaller D. Quixot de la Mancha deixant las peresosas plomas puijá sobre son famós cavall Rocinant y comensá á caminar per lo antich y conegut camp de Montiel (y era la veritat que per ell caminava) y procehí dient: ditxosa edat y sigle ditxós aquell en lo que sortirán á llum las famosas hesanyas mevas, dignas d'entretallarse en bronzes, grabarse en márbre y pintarse sobre retaules pera memoria en lo esdevenidor. ¡O tú savi encantador, cualsevulla que sias, á qui ha de tocar esser lo cronista d'aquesta peregrina historia! prechte que no t'olvidis de mon fidel Rocinant, company etern meu en tots mos camins y carreras. Luego seguia dihent, com si verdaderament 's trovés enamorat: ¡oh primpcesa Dolsinea, senyora d'aquest captiu cor! molt gran agravi m'haveu fet al despedirme y reprotxarme ab lo rigurós manament de ordenarme que no 'm presenti davant de vostra fermosura. Plasiaus senyora, de remembrarvos d'aquest votre subjecte cor, que tantas cuitas per vostre amor pateix. Ab aquests anava enfilanti altres disbarats, tots per l'estil dels que sos llibres li havian ensenyat, imitant tot cuan podia son llenguatje: y ab aixó caminava tan despay y lo sol avansaba tan depressa y ab tant ardor, que fora ell prou á fóndrerli lo cervell si una mica 'n tingués encara. Casi tot aquell dia caminá sens ocórreli cosa que de contar siga, de lo que 's desesperaba, perque ell desitjaba topar tot seguit ab qui fer esperiencia del valor de son poderós bras. Autors hi ha que dihuen que la primera aventura que topá fou la del port Lápice, altres dihuen que la dels molins de vent; peró lo que jo he pogut esverinar en aquest cas, y lo que he trobat escrit en los anals de la Mancha, es que caminá tot aquell dia, y á posta de sol son rocí y ell se trobaren cansats y morts de fam; y que mirant á tots costats pera veurer si descubría algun castell ó alguna pleta de pastors ahont recollirse, y ahont poguessen remediar sa molta penuria, veijé no lluny del camí per ahont anaba un hostal, que fou com si veigés un estel que á los portals, sinó als alcassars de sa redempció l'encaminaba. Donás pressa á caminar, y arribá á dit portal al ferse fosch. Hi habia casualment á la porta duas donas joves d'aquestas qu' anomenan del partit, las quals anaban á Sevilla ab uns traginers, que en l'hostal aquella nit s'ensopegaren á fer jornada; y com á nostre aventurer tot cuant pensaba, veya ó imaginaba li semblaba esser fet, y pasar segons lo que habia llegit, luego que veigé l'hostal se li figurá qu' era un castell ab sas cuatre torras y chapitells de abrillantada plata, sens faltarli son pont llevadís y fonda cava ab tots aquells adherents que á semblants castells 's pintan. Aná atansantse á l'hostal (que á n'ell li semblaba castell), y á poch espay tirá las bridas á Rocinant, esperant que algun nanet sortís per entre los marlets á donar la senyal ab alguna trompeta de que arribava cavaller al castell. Peró com veigé que tardavan y que Rocinant 's donaba pressa per arribar á l'estable, s'atansá á la porta de l'hostal, y veigé á las dos distretas mossas qu' allí 's trobavan, las que á n'ell li semblaren dos hermosas donzellas ó dos graciosas damas, que davant de la porta del castell s'estavan solassant. En aixó succehí qu' un porquer que anava recollint d'uns rostolls una manada de porchs (que sens perdó axís s'anomenan), tocá un corn, á qual senyal ells se recullen, y al moment se li representá á D. Quixot lo que desitjava, y era qu' algun nano feya senyal de sa vinguda; y aixis ab estrany contentament arrivá a l'hostal y á las damas; las quals, com veigeren venir un home d'aquella manera armat, y ab llansa y adarga, espantadas s'en anavan á entrar á l'hostal; peró D. Quixot deduhint per sa fugida sa pó, alsantse la visera de paper y descobrint sa seca y empolsada cara, ab gentil talant y veu reposada digué: no fugian las vostras mercés, ni temian cap desagisat perqué á l'ordre de cavallería que professo no pertany ferlho á ningú, quant mes á tan altas donzellas com vostres presencias manifestan. Mirábantlo las mossas, y anaban ab los ulls cercantli la cara que la mala visera li amagaba: peró cuan se sentiren anomenar donzellas, cosa tant fora de sa professió, no pogueren aguantar lo riure, y fou ab tal esclatament que D. Quixot vingué á sofocarse y á dir-loshi: bé apareix la parsimonía en las hermosas, y es ademés molta bajanada lo riurer ab esclatament cuant proceheix de petitas causas, peró no vos ho dich perque vos enfadeu ni perqué feu mal semblant, puix lo meu no es d'altre cosa que de poder serviros. Lo llenguatje no entés per las senyoras y lo mal aspecte de nostre cavaller aumentava las riallas d'ellas y la rabia á n'ell, y pasaria aixó molt endevant si en aquell moment no sortís l'hostaler, home que com á molt gros que era, també era molt pacífich, y que veyent aquella figura contrafeta, armada de armas tan desiguals, com eran la brida, llansa, adarga y coselet, estigué ab un tris sinó acompanyá á las donzellas en las mostras de son contento. Peró es lo cert que tement la máquina de tantas fornitura, determiná parlarli ab cautela, y aixís sols li digué: si vostra mercé, senyor cavaller, cerca posada amen del llit (perqué en aquest hostal no n'hi ha cap), tot lo demés ho trobará ab molta abundancia. Veigent D. Quixot l'humiliat de l'alcaide de la fortalesa (que tal li sembláren l'hostaler y l'hostal), respongué, pera mí, senyor castellá, qualsevol cosa es prou, perqué mos arreus son mas armas, mon descans lo batallar, etc. Pensá l'hostaler que l'haberli dit castellá habia sigut per haberli semblat de los sans de Castella encara qu' ell era andalús, y dels de la platja de Sanlucar, no menos lladre que Caco, ni menos malmetredor qu' estudiant ó patje. Y aixis li respongué: segons aixó, los llits de vostra mercé serán duras rocas y son dormir sempre vetllar: y essent aixís, bé's pot descavalar ab seguretat de trobar en aquesta barraca ocasió y ocasions pera no dormir en tot un any, quant mes una sola nit. Y dihent aixó aná á sostenir l'estreb á D. Quixot, qui descavalcá ab molta dificultad y traball, com quí en tot aquell dia no s'habia desdejunat. Digué tot desseguida á l'hostaler que li cuidés molt bé á son cavall, perqué era la millor pessa que menjaba pá en lo mon. Mirasel l'hostaler, y no li semblá tant bó com D. Quixot deya, ni encara la meytat; y habentlo posat á l'estable torná á saber lo que son hoste manaba, á qui estavan desarmant las donzellas (que ja s'habian reconciliat ab ell) y las quals, encara qui li habian tret lo peto y espatller, jamay sapigueren ni pogueran desencaixarli la gola, ni tréurerli la contrafeta celada, que portava lligada ab unas cintas verdas y era menester tallarlas, per no poderse desfer los nusos; mes éll no ho volgué consentir en cap manera; y aixís se quedá tota aquella nit ab la celada posada qu'era fer la mes graciosa y estranya figura que's pogués pensar: y al desarmarlo (com éll s'imaginaba qu'aquellas trastejadas que 'l desarmaban eran algunas principals senyoras y damas d'aquell castell) las digué ab molt donaire:
Jamay'n fou cavaller
de damas tan ben servit,
com ho fora D. Quixot
quan de s'aldea vingué;
donzellas cuidaban d'ell
primpcesas de son rocí.
ó Rocinant, puix aquest es lo nom, senyoras mevas, de mon cavall, y D. Quixot de la Mancha 'l meu: puix encara que no voldria descubrirme fins que las hessanyas fetas en vostre servey y pró 'm descobrisseu, las vivas ganas d' acomodar al propósit present aquest romans antich de Lanzarot, ha sigut causa de que sapigueu mon nom avans de tota sahó: pero temps vindrá en que las vostras senyorias 'm manian y jó obeesca y lo valor de mon bras descobria lo desitj que tinch de serviros. Las mossas que no estavan pas acostumadas á sentir semblants retóricas, no responian paraula, y sols li preguntaren si volia pendrer un bocí. Qualsevol 'n menjaria jó, respongué D. Quixot, perqué á lo qu' entench 'm faria molt al cas. Per sort s' ensopegá esser divendres aquell dia, y no hi habia en tot l'hostal sino unas pocas engrunas d' un peix que á Castella anomenan badejol, á l' Andalucía bacallao, y á altres parts curadillo, y altres trutxuela. Preguntárentli si per ventura menjaria sa mercé trutxuela, puix no hi havia altre peix que donarli. Com hi haja moltas trutxuelas, respongué D. Quixot, podrán servir d'una trutxa ó truita, perqué lo mateix 'm fá que 'm donguin vuit rals en senzills qu' una pessa de vuit. Quant y mes que podria esser que fossen aquestas trutxuelas com la badella qu' es milló que la vaca, y lo cabrit qu 'l cabró. Pero sia, vinga aviat puix que lo traball y pes de las armas no 's pot pas portar sens l' arreglo de las tripas. Parárentli la taula á la porta del hostal perqué sentís mes la fresca, y l' hostaler li portá una racció del mal remollat y pitjor cuit bacallá, y un pá tan negre y greixós com sas armas; mes era cosa de fer partir de riurer veurel menjar, perqué com portava la celada y alsada la visera, no podia posarse res á la boca si un altre no li donava y li posava, y aixis una d' aquellas senyoras complia ab aquest ofici; mes al donarli beurer no fou possible, ni ho fora si l' hostaler no foradés un canó de canya, y posat un cap á la boca per l' altre li anava tirant lo vi; y tot aixó ho rebia ab paciencia per no trencar las velas de la celada. Estant en aixó arrivá casualment á l' hostal un castrador de porchs, y aixis com arrivá tocá son xiulet de canya quatre ó cinch vegadas, ab lo que acabá de confirmar D. Quixot que 's trobava dintre d' algun famós castell y que 'l servian ab música, y que lo bacallá eran trutxas, lo pá candial, y las rameras damas, y l' hostaler castellá del castell, y ab aixó daba per ben lliurada sa determinació y sortida. Pero lo que mes lo fatigava era no veurers armat cavaller, per semblarli que no podría comensar, llegítimament cap aventura sense rebrer l' ordre de cavallería.