Lo gayter del Llobregat (1858) - Barcelona
| Sou al capítol «Barcelona» | |||||
| Lo gayter del Llobregat (1858) | |||||
|
Mos cantars | Amors que matan | 
| ||
gran strólech appellat'Raphael en son Judi-
tiari, affermant que la dita ciutat fou edificada
en constillatió be fortunada, è que la sua for-
tuna é prosperitat se extenia à fecunditat de
generatió natural, á larga saviesa, é á riquesa
Posada en una plana,
Com sobre una catifa d' esmeralda,
Favencia la romana
A qui prestan, galana,
Sa espurna l' mar y Monjuich sa falda:
Sobre un mósaich sentada
D' or y verdura que sos murs rodeja,
Prop la platja mullada,
Que l' ona enjogassada
A cada bes de un vel de argent plateja,
Sembla una reyna hermosa
Que al eixir de son bany , ja mitj vestida,
En contemplar se gosa
Sa diadema, orgullosa,
En l' aygua que á mirarshi la convida.
Una princesa esclava
Que sa hermosura de superbia plena
Mirant en la ona blava,
No s' recorda que agrava
Sos peus de neu lo pes de una cadena.
Aparta, Barcelona,
Aparta 'ls ulls d'eix mar que tos peus banya;
Pus si 't retrata l' ona
Ab ta condal corona
No la cregues, oh no, l' ona t'enganya.
Sols si 't retrata bella
No ment, no, ton mirall, ó vila mia,
Pus pot una donsella
Gentil com una estrella
Ser entre fers, si ho fou sent reyna un dia.
Gentil ets, ó vila, encara
Pus te ha deixat la fortuna
Ton port que argenta la lluna,
Tos camps que daura lo sol,
Y un dosser blau, rich d' estrellas
Per tas frescas nits y hermosas,
Que apar brillen mes llustrosas
Quant mes aumenta ton dol.
Pus te ha deixat per distráuret,
Y ensemps pera engalanarte
Una catifa ahont sentarte
Brodada de mil colors,
Y una mar que apar que jugue
A remullarte atrevida,
Y ab sa escuma desteixida
A ferte vels de vapors.
Esbalaidora ets encara
Ab tos campanars que pinta
Lo sol ab rogenca tinta
Sobre l'fondo blau del cel,
Y ab los monts que per guardarte
Dels vents y l'fret te cenyeixan,
Y que per guaytarte esqueixan
Dels núvols lo negre vel.
Mes ay! que ta sort contraria,
Comptesa sense corona,
Mes qu'en bellesa te dona
En grandesa te ha robat;
Y ton ángel y ta estrella
Te han abandonat, ó vila;
Pus s' es eclipsada aquella
Y al cel lo ángel ha tornat.
¿Guardar tos palaus famosos
De qué 't serveix, ó princesa,
Si no tens en ta viudesa
Ni tronos per ells ni reys?
¿De qué 't serveix dels Usatges
Conservar lo códich noble
Si no obeheix ja cap poble
Tas casi olvidadas lleys?
Fou un temps en que las vilas
Per tos fills encadenadas
A tos peus agenolladas,
De servitut en senyal,
A mes de llur llansa y ceptre
De llur blassó y llur bandera
Posaren, ciutat guerrera,
Las portas de llurs portals.
Un temps fou en que partias
Del mar lo ceptre ab Yenecia,
Y en que com ella tenias
De ciutadans un senat,
Sense duxs que conspirassen
Pera esqueixar llurs gramallas,
Sense bravos que guardassen
Ab punyals ta llibertat.
Llavors del mar al alsarse
Alegre 'l sol te mirava,
Mes tras los monts al posarse
Te contempla ara ab tristor,
Veent que sols il-lumina
Una urna de recorts plena,
Y mitj perduda en l' arena
Ab sos raigs mes purs que l'or.
Ja no surtan las bermosas
A las góticas finestras
Per' contemplar, vergonyosas,
Al jove donsell galant,
Que pels forats las mirava
De la raixada visera,
Fent onejar sa senyera
Al passar per llur devant.
Ja la plassa, Barcelona,
Ahont celebravas tas festas,
Segles fa que no ressona
Dels reys de armas als clamors;
Dels reys de armas que aclamavail
A la reyna de las bellas,
Y ab crits de guerra excitavan
L’ orgull dels mantenedors.
Pus dels torneigs ab qüe un dia
Celebrares tas victorias
Sols te resta en las historias
Un que altra recort guardat;
Pus tos paladins tots dorman
En góticas sepulturas,
Coberts de llurs armaduras
Com per' tornar al combat.
Reyna del mar, tas galeras
Lo mar las ha consumidas;
Reyna del mon, tas banderas
Las han gastadas los vents;
Y ni tens Rogers de Lluria
Per' dar lleys á las onadas,
Ni Erils, Entenças , Moncadas,
Per dar lleys als pobles tèns.
¿Qué dirias á tos pares,
Que l' mon de llurs fets umpliren
Y ab sanch d' enemichs tenyiren
De tos torrents los cristalls,
Si alsantse de llurs sepulcres,
Te demassen, Favencia,
Comptas de la rica herencia,
Fruyt de tants anys de treballs;
Tu, que fins lo dols idioma
En que ls' trobadors cantaren
Y en que tos avis parlaren
A llurs prínceps y á llur Deu,
Has menyspreat, vila ingrata,
Com menysprea una donsella
Lo rich vel , que segons ella,
No cau be á son coll de neu.
Tu , que bas sofert sens queixarte
Que alguns fiils bastarts, ó vila,
Per envilirte é insultarte
En mala hora al mon vinguts,
Los sants marbres trossejassen
Dels sepulcres de tos comptes,
Y al vent las cendras llansassen:
De tos Jaumes may vençuts!
Alsat, ó Barcelona,
Prou has estat postrada y abatuda:
Mira que una corona
Tan gran com la perduda
Te guarda l' cel tal volta per ton front:
Surt ja de t' apatia:
Mira que nostres fills, ab veu severa,
Preguntarante un dia:
«¿Qué has fet de ta senyera,
«Ahont son tos reys, tos capitans ahont son?
«¿Ahont son dels nostres avis
«Lo patri amor, la noble fortalesa?
«¿Ahont son los códichs sabis
«Ab que, quant principesa,
«Mes pobles conquistares que ab rigors?
«¿Qué has fet, segona Roma,
«De tos blassons, tos arsenals, tas fustas?
«¿Qué has fet de ton idioma,
«Tos jochs florals, tas justas,
«Las arpas y los cants dels trobadors? »
Y tu, ciutat gloriosa,
Com un soldat que mentre' enamorava
A sa nineta hermosa,
Y trobas li cantava
Li prengueren sa llansa y son escut,
Axis de rubor plena,
Tindrás que dir en mitj de t' amargura,
Mostrantlos la cadena
De ta esclavitud dura:
« Sols açó m'resta; lo altre ho he perdut!...»
Alsat, ó Barcelona,
De nou assentat del saber en l' ara;
Recobra ta corona,
Pus tens per ditxa encara
Un Soldat y una Verge per patrons;
Recorda ta grandesa,
Y ta gloria recorda ja eclipsada,
Y tornará, ó princesa,
La edat be fortunada
Dels Berguedans, dels Peres, dels Ramons.
Y com al sol aclama
Tot lo univers per rey de las estrellas
Perque ab sos raigs de flama
A tot l' exércit d' ellas
Dona foch y hermosura y resplandor,
Atónita axi y muda,
Sa reyna un jorn te aclamará la terra,
Y no perque vensuda
La tingues per la guerra,
Com la tenias en tos segles d' or;
Sino perque las onas
Tallant las tuas carenas,
Com talla l' peix los plateijats cristalls,
Anirán per las vilas
De tas riquesas plenas
Per tornar ricas d' estimats metalls.
Mes perque héroes y sabis
Daras al mon que admira
Encara la bravesa y lo alt poder
Dels nostres prudents avis;.
Grans en blassons y en armas,
Nobles per llur virtut y llur saber:
Mes perque extasiada
La terra al so del arpa
Que 't llegaren tos Marchs y Cabestanys
Del arpa que olvidada
Tingueres, ó vergonya!
En llurs humits sepulcres per tants anys,
Caurà á tos peus, Comptesa,
Com cau als peus un jove
De la nineta reyna de son cor,
Y 'ls pobles com á deesa
Del saber y dels versos
Altars t' erigirán y tronos d' or.
Y quant ab veu severa
Nostres fills te preguntem
«¿Qué has fet de t' armadura y tos blassons?»
Mostrantlos la bandera
En que brillan las Barras
Al costat de las Torras y 'ls Lleons;
Dirlos podrás, ó vila;
«He penjat l' armadura,
«Pus lo temps de mas guerras ha passat,
«Y he confiat la guarda
«Del Lleó á la bravura
«De mon escut ab sanch d' un rey pintat.»
