Lo gayter del Llobregat (1858) - La nineta del Besós

De Viquitexts





CONFIANSA EN DEU.






Leusi qui dorm.  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   · qu' el jorns ven apres l' alba.
Guillems d' Autpol.—Esperansa de totz.....




Al faltarli lo sol, ayre ó rosadas
Se doblega en son tronch la encesa flor,
Y son cast vel de fullas matisadas
Pert sa bellesa, son vernís y olor.

Calla lo aucell quant vent y forta pluja
Sacudan en las ramas son dols niu,

Y esterrufa sas plomas y s' enuja
Contra la tempestat que 'l te cautiu.

Pert sos colors la boyra vaporosa
Al fugir tras los monts lo sol brillant,
Y com un vel que á trossos una hermosa
Al vent llansá, va trista divagant.

Mes torna á eixir lo astre d' or
Tras la borrasca y la nit
Y aixeca son front la flor,
Y canta 'l moxó aixerit,
Y las boyras pintadas
Se 'n van jogant pels ayres á bandadas.

Sense cintas de perlas y llum pura,
Sens' color blau ni resplandents diamants
Oneja 'l mar, com drap de sepultura,
Quant no 'l dauran del sol los raigs brillants.

Tristos los monts, com mudas centinellas
Que vetllan en llurs capas embossats,
Alsan coberts de fosca á las estrellas
Llurs fronts batuts pels vents, pels llams cremats.

Trist es lo cel quant l' argentada lluna,
Com reyna en son dosser, no brilla en ell,
Ni en son vel resplandeix eslrella alguna
Ni l' alba 'l pinta d' or, blau y vermell.

Mes torna prest lo astre d' or
Á dar al mon sa llum grata,
Y al sentarse vencedor
Entre núvols d' escarlata
Ab son resplandor dona
Blau al cel, vert al mont y argent á l' ona.


Oh tu mortal, lo qui en arrugas portas
Escrit en lo ample front ton fat cruël;
Tu que al mirar tas esperansas mortas
Duptas de tot, de tot y fins del cel.

Tu que insultas á Deu, flor de un sol dia,
Perqu' entela ton front un poch de pols;
Perque 'l pesar de una hora t' alegria
Mata en ton cor per un moment tant sols;

Alsa ton front, com alsa sa corona
De fullas l' arbre quant passat ha 'l vent,
Com aixeca la roca sobre l' ona
Son cap ahont l' ona rodolá un moment.

Ton front aixeca, y ab la ma posada
Sobre ton cor, com un aucell cobart,
Invoca á Deu y ta ánima inflamada
En son valor despreciará lo dart

Que llanse contra tu la sort amarga;
Pus sos trets contra 'l cor hont está Deu,
Som com los darts que botan en l' adarga
Y espuntats cauhen del arquer al peu.

Alsa ton front, no fugis la batalla
Ni llanses l'arma sens' haber peleat;
Guerreija y resisteix, pus fins la palla
Se resisteix del cers al dur embat.

Guerreija y resisteix, sufreix y espera
Y 'l Senyor premiará ton noble esfors,
Pus quant mes llarga es la batalla y fera
Mes grats son los llorers als vencedors.

No desmayes per mes qu' en las borrascas,
Com un caball sens' fre y ab esparons,
Yole ta nau á romprers' en las tascas
Y vejes baix tos peus lo mar sens' fons;

Pus sempre 't guardará la Providencia
Una post per' surtir á salvament
Apesar de la fosca y la inclemencia
Dels núvols, de las onas y del vent.

Pus dona Deu sas mans á qui se ofega,
Y abriga á qui te fret en son mantell:
No en va espera, mortals, qui en ell espera,
Ni queda may vensut qui creu en ell.

Pus si un moment batallas, trist, ab l' ona;
Si 'l fat ab freda ma oprimeix ton pit;
Si de ton cap entorn llampega y trona,
Y vas errant perdut en negra, nit;

Prest tornará lo astre de or,
Y en ton front al reflectarse,
Saltará de goig ton cor
Y ton cap tornará á alsarse,
Com la pintada rosa
Se aixeca tras la pluja me llustrosa.



Es l'home en aquesta vida
Com lo palmer de ampla fulla
Que se alsa, com una agulla
De bronse en mitg del desert:
Lo toca 'l sol y lo abrasa;
Passa 'l best y lo doblega;
Ve un mar de arena y l' ofega
Y ell alsa sempre 'l front vert.

Rodan las onas furiosas,
Gom lleons ab crins de plata,
Sobre las rocas verdosas
De front brillant y pelat,

Mes las onadas rebentan
Y á morir van en la platja,
Y las rocas mes se argentan
Quant mes fort es llur embat.

Pus si 'ls palmers y las rocas
Son forts contra l'vent y l' ona
¿L' home, que de rey blassona,
Mes qu' ellas forts no ha de ser?
¿Perque com llaugera espiga
Ha de doblegar la testa
L' home á la sort enemiga
Que á combatrel' ve primer?

¿No valem mes per ventura
Que los aucells y las rosas,
Que las boyras vaporosas
Y los monts de adustos fronts?
Pus si als aucells dona plomas
Deu y á las flors rica tinta,
Y als núvols d' or y argent pinta,
Y vesteix de vert los monts;

¿Serà possible que ’ns deixe
Sensa escut ab que abrigarnos,
Sensa una ancla en que apoyarnos
D' eixa mar contra 'ls embats?
¿Y com sent ell lo qui envia
Los mals, podem, ingrats, creurer

Que al combat durnos podria,
Monarca injust, desarmats?

¡Oh! no insultes á Deu, flor de un sol dia,
Perqu' entela ton front un poch de pols;
Perque 'l pesar de una hora ta alegria
Mata en ton cor per un moment tant sols;

Pus te allargarà l' Senyor
Sa ma y en ella al mirarse
Saltará de goig ton cor,
Y ton cap tornará á alsarse,
Com la pintada rosa
Se aixeca tras la pluja mes llustrosa.


Febrer de 1841.