Mar y cel - Acte Tercer

De Viquitexts
 
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Acte Segon Acte Tercer
Mar y cel
Pòrtic





Acte tercer




La mateixa decoració.


ESCENA PRIMERA

BLANCA, GUILLEM, ROCH. Blanca está assentada devant de la porta que fins ara havía sigut son camarot y en la qual está tancat Said. S'ha de veure que lluyta ab la son. Guillem y Roch conversan sentats ben lluny de Blanca. Es de nit.

roch

   Te farán capitá.

guillem

    Jo be ho mereixo:
mes per só no'n seré. Roch, qui pidola
arreplega'l que vol; pero'l qu'es digne

y espera en un recó, d'allí no'l treuhen.
roch

   Ay, ay!… Jo'm creya…

guillem

    Mal cregut.

roch

    Te porta
voluntat en Ferrán.

guillem

    Mes ell no'ns mana.

roch

   Ay, ay!

guillem

    Ell á vosaltres us goberna;
gent de mar… Y nosaltres… la milicia,
obehim á don Carles.

roch

    Som al aygua.

guillem

   En terra com en mar lo rey ordena;
y hont hi ha militars…

roch

    Ay, ay!

guillem

    Ves, digam
que puch esperar d'ell!

roch
    D'ell?
guillem

    De don Carles.
Com vols que conti'l que jo he fet? D'enveja
si'm feyan capitá prou moriría.

roch

   Aixó es odiós!

guillem sempre ab molta vanitat.

     Sap lo que he fet… Y digas:
tú, no ho saps pas?

roch

    Jo, prou: que quan ho deyas
á en Joseph ho sentit.

guillem

    Mes á tú encara
no t'ho he contat expressament.

roch

    No.

guillem

    Escolta
donchs.

roch

    Si tot ho he sentit.

guillem

    Mes no t'ho deya
á tú, Roch.

roch

    Es ben cert.

guillem

   Seu: y prepárat á admirarte. Fará com á tres horas
tots estavam tancats y entre cadenas.

roch

   Be ho sé!

guillem

    Fins lo patró.

roch

    Just.

guillem

    Y don Carles,
que allí'ls dugueren feya poch. Totduna
gros feix d'armas tiraren per la reixa.
Qué será aixó?'ns diguerem.

roch

    No gosavam
á tocarne pas cap.

guillem

    Jo dich: tu escoltas.
S'obrí la porta: entrá en Joanot: alséuvos,
ell nos va dir, so renegat mes ara
Deu m'ha tocat lo cor: jo vos deslliuro,
mes al combat, minyons, un altra volta!
Aquí dins disputavan: tots eixirem
sens fer brugit de la presó, ab las armas:
jo'l primer!

roch

    Oy que no!

guillem

    Jo'l primer, xímple.
Veus com tot no ho sabías? Jo, á la feyna; cop al timó y enrera, cap á Espanya
ja tornem: mes de prompte com á furias
d'aquí surtiren los piratas: véurels,
y embestirlos rabent y destrossarlos,
tot fou hu: com á ratas los seguirem
d'assí d'allá. Y á l'aygua los que queyan.
Jo'l primer vaig matar.

roch

    En Ferrán.

guillem, negantho.

   
 Calla.

roch

   Jo'n ferí un.

guillem

    Jo set. Y'l teu vuyt.

roch

    Doncas…
jo no he fet res?

guillem

    Jo vuyt.

roch

    Mes no ho vull creure!

guillem, alsantse.

   
Si jo no hagués sigut!…

roch, rihent.

     Tú!

blanca, sobressaltada. Aixecantse y tornant á seure.

   
 Ah! No.'M dormía; se'm tancavan los ulls!… Aquí, desperta:
y'm punxaré si cal per deixondarme.

roch

   Qué diu?

guillem

    Ca! Vetlla'l camarot. Hi ha dintre
l'arraix. No'l poden pendre perque'l guarda
la filla de don Carles.

roch

    Que'l defensi
ja es ben estrany.

guillem

    Com qu'está boja.

roch

    Boja!
Ay, ay!

guillem

    O endemoniada. Ves, esplícaho;
ella casi una monja!

roch

    Sí?

guillem

    La duyan
á profesar á Barcelona; y ara
veyésses com defensa aquella porta!
Quan baixárem aquí tots á la una,
mes jo'l primer, á cassa nos llensárem
de Said, y, figúrat la sorpresa
quan la veyém á n'ella defensantlo.
Tots quedarem parats. Filla, ma filla, son pare li va dir, cal que aquest home
mori al instant: apártat… Si? Donchs ella,
muda y altiva, defensantlo y fora.

roch

   Aqqí hi balla'l dimoni.

guillem

    Y té; tossuda
ni dorm ni's mou; com si ella fos de pedra.

roch, cremat.

   
Y perqué no la treuhen: jo, son pare,
l'agafo per un bras y á la filosa!
Las donas ab rigor…

guillem

    Sí: quan arriban
treu un punyal y'signa'l pit serena.

roch

   Ay, ay!

guillem

    Y'ns han manat que no li diga
ningú ni un mot.

roch

    Sortim d'aquí! Jo't juro
que aixó acabará mal.

guillem

    Mírala.

roch, senyantse.

     Anémsen.

Jesús!
guillem, tot anansen

     Y donchs, ja ho veus. Te creus encara
que'm farán capitá?

roch

    Guillem, me temo
que deixarém dintre del mar los ossos.

(Per un moviment de Blanca.)

Mira: es art del dimoni. Jesús!

(Desapareixen tots dos.)





ESCENA II


blanca, somniat.

   
 Pare!
Oh, no; no! Enrera! Tots enrera!… Afora!
No, vils! Oh, no'l toquéu!

(Despertant.)

 Ah, quina angunia!

(Mirant per tot.)

Res. Donchs me creya que altre cop venían.
Sola estich. Quin repós! Y cóm no tornan!
Perqu'ells volen sa vida. Mes jo, dona,
son cos defensaré mentres respiri!

(En veu baixa.)

Que jo no vull que mori, qu'en ell trobo
quelcóm que no hi ha en lloch, y á n'ell me llensa
no sé pas qué!… Dina mon cervell, perdudas,
rebrotan, al mirarlo, de las nínas. lo grat recorta, los besos de la mare,
los ulls de Deu amorosits!… Y aluna
lo desitj d'abrassarlo m'esperona
y de darli la vida unint los llabis!…
Qu'ell per mí s'ha perdut!…
 (Horroritzada de sí mateixa.)
 Mes estich folla!
Ni per Deu en lo claustre'm consumía
aquest afany que'm crema. Quí! Quí baixa!



ESCENA III

blanca y joanot

joanot

   Senyora!

blanca

    Ah! Vénen!

joanot

    Jo li duch, senyora,
la salvació á Said.

blanca

    Traidor, anéusen:
no us vull veure devant.

joanot
    Jo us ho demano…
blanca

   No us acostéu; fator de traidoría
hi ha en vos!

joanot

    Mes escoltéume!…

blanca
   
Vos venguéreu

á Deu nostre senyor; y ara, suara,
á vostr'amo heu venut per redimirvos.
No'n teniu prou, villá, perqué us perdoni
Deu la culpa primera? Voleu darli
de vostr'amo la sanch?

joanot

    Calleu!

blanca
   
Vil, Judas!
joanot, ab vehemencia.

    Jo'l salvaré. Vull véurel!…

blanca
   
No: us envía

mon pare. Anéu!

joanot

    Oh! Jo us juro! Ho juro!…
Donchs diguéume, senyora, qué!… Volíau
véurem fidel al crim? A aquestas horas
lo vostre cos ja fora al mar, despulla
dels jochs dels miserables; vostre pare,
vostre cosí, tots morts. Y si aquest home
hagués vensut á aquellas feras, dintre
d'Alger ja fórau tots, y vos… serventa

d'un prímpcep embrutit.
blanca.

    No'n feu memoria.
Ah, calléu!

joanot.

    Y jo boig que fantasiava
redimintvos á tots fervos ditxosos,
y guanyarme'l perdó de vostres llabis
devant de Deu! Jo deya, ella quan torni
al claustre que li obro, en tant que visca
pregará al bon Jesús perque perdoni
á aquest trist renegat! Y com m'ho creya!…

blanca.

   (Oh! Que hi ha dintre mí que sas paraulas
me fan avergonyir!)

joanot.

    Y aixó us enutja?
Jo que us salvava y'm salvava alhora!

blanca.

   Ah, no, no seguiu pas; que dintre l'ánima
se'm clavan vostres mots! Que sé jo, trista,
lo que vull y'l que dich!…

joanot.

    Donchs escoltéume.
Quan siga fosch jo vinch; á vostre pare
aquí escrich una carta; en ella conto
que á Said jo l'he mort, qu'en ell me venjo,
y'm llenso al mar afatigat de viure.
Mes jo no ho faré pas: las vestiduras
cambiaré ab en Said, y assobre'l rostre
un tir m'aviaré que m'estrefassi,
y ell estará salvat. Llavors, qui'l cerca!
Creurán tenir son cos, y mon cadavre jayent al fons del mar. En tant en l'ombra
ell viurá en eixa cambra: al ser en terra
que fugil…

blanca.

    Si us sentían!… Mes confosa
estich al escoltarvos!…

joanot

    Es que estimo
á aquest home, senyora, com á un pare,
es que baix d'eixa crosta de feresa
hi ha un ánima qu'es d'or!

blanca.
   
Quín goig sentirvos!
joanot

   Senyora, venen.


ESCENA IV

blanca, joanot, ferrán


ferrán.

   Blanca.

blanca,corrent devant de la porta.
   
(Ay d'ell si prova!…)
ferrán., ab serenitat.
   Vos! Qué feu vos aquí?
joanot

    Senyor, tractava
de convéncela…

ferrán

    Aneu. Molt agrahida
nostra ánima us está per lo que féreu;
lo demés… sols á un pare li pertoca.

joanot

   Be está. (Jo tornaré que'm val la vida!)

ESCENA V

 blanca, ferrán, Ella vora la porta de Said.

ferrán

   (Cóm faré per convéncela?) Cosina.
(Blanca no fa cap moviment fins que sent lo nom de son pare.)
Blanca. Blanca. No'm sents? Un'altra volta
va á venir lo teu pare.

blanca

    Oh, no: no! Prégal,
Ferrán, que no s'acosti, que no vinga!
Jo aquí he jurat morir: per esta porta
sols Deu hi passará mentres jo aleni.

ferrán
   Mes escolta…
blanca

    No. Deu…

ferrán

    Jo t'ho demano
per ta ditxa no mes.

blanca

    En vá!

ferrán

    Estás certa
de que fas lo que deus? Si fos' un rapte
no mes de bojería ta conducta…

blanca

   Ah, no, Ferrán: jo estimo á Deu com sempre;
mes per çó que l'estimo, vull á est home
arrencar de las urpas del diable.

(Ab ef noció intensa.)
ferrán

   Donchs y'ls altres que han mort? Ves com s'esplica
ta humanitat no mes per un.

blanca

    Ma honra,
ma vida… tot li dech.

ferrán

    Mes tu no'l matas:
l'has defensat quant has pogut…

blanca

    Oh,'t prego
que li digas al pare que no vinga!
Sí, Ferrán, per pietat, qu'ell no s'acosti:

que'm deíxi aquí morir: jo t'ho demano!
ferrán, mirantla ab tristesa:

    Qui t'hagués aixó dit un mes enrera!
Un temps té de venir que tú, la monja,
la monja, si, puig sols avuy te manca
pendre'l vel del Senyor, y aprop hi eras:
un temps vindrá que oferirás la vida,
per contas de Jesús, á un de Mahoma!
Oh! Y aquesta ets be tú! Si ara't vegessin!
Si't vegessin las monjas mallorquinas
de germana tornera d'un pirata!

blanca, cubrintse'l rostre y plorant.

    Ferrán, Ferrán, es cert! Mes com te gosas
en matarme cent cops: no tens entranyas;
sino'm compadirías?

ferrán

    Blanca, 't juro
que'm fas pietat!

blanca, plorant.

   
 Deu meu!

ferrán

    Ets á un abisme
y potser tu mateixa, tu; ay, ignoras
la fondária!…

blanca, ab desesperació.

   
 M'ofego, y no desitjo
sortir del fons!

ferrán

   (L'estima. Oh, desgraciada!
Mes quí ho desfá?)


ESCENA VI

BLANCA, CARLES, FERRÁN, ROCH. Roch ajuda á baixar á Carles alguns grahons y s'entorna.


roch

    Senyor per aquí.

carles, molt abatut.

   
 Vésten:
ara ja puch.

(Carles baixa sol lentament.)
ferrán, á Blanca.

   
Ton pare, Blanca, míral.

blanca, á Ferrán.

   
Deixéume!

ferrán, á Blanca.

   
 No pot ser!…

blanca

    Oh!

carles, agafantse d'un bras à Ferrán.

   
 Ferrán!…

ferrán, á Carles ab afecte y en veu baixa.

     Calma!

carles
   Ferrán… hont es… ma filla?
ferrán

    Asserenéuvos
de primer, oncle.

(Ferrán lo te abrassat.)
blanca, enternida al veure son pare.

     (Y m'aborreix! Oh forsas!
Donéume forsas, Deu! Si jo podía…)
 (Vacilant d'anar ab son pare.)
(Ah, sí:'l convenceré…) Pare!

carles, abrassantla.

   
 Oh, ma Blanca!

blanca

   Pare, pare!…

carles

    Ma filla!

ferrán

    (Sí: que plorin.
Diantre de dona!)

carles

    Aixís, aixís: que't veja
sobre mon cor… Me deyan que aborrías
á ton pare…

blanca

    Oh, no!…

carles

    'M deyan que tú l'ánima
havías dat á Llucifer!…

blanca, ab horror.

   

 No!…
carles

    'M deyan
que tu, la esposa de Jesús volguda,
defensavas la vida á un miserable,
del mal lladre rebrot!

(Blanca amaga'l cap en lo pit de son pare.}
ferrán

    Deu!

carles

    Pobre filla!
No saben qu'ets del cel: que vols que morin
sos enemichs. Sens remisió!

(Blanca s'aparta, resolta, de son pare.}
ferrán

    (No'ls deixo!)

carles, sever.

   
Blanca!

blanca, sens plorar.

   
 Vull qu'ell se salvi.

ferran, contenint sa explosió d'ira.

     Per Deu, oncle!

carles, á Ferrán.

    Es ella qui ha parlat? Era ma filla?

blanca

    Deu meu, Deu meu!

ferran, volentlos calmar.

   

 Escolta, Blanca; oncle…
carles,

   Ferrán, tú ho has sentit?

blanca, cayent á sos peus,

   
 Perdó, mon pare,
perdó per ell!…

carles

    Oh, apártat: de vergonya
ni sé hont clavar los ulls. No ets filla meva.

blanca, suplicant.

   
Ah, pare!

ferrán, volent aturarlo per lo que va á dir.

   
 Oncle: no!

carles

    Mes te valdría
que no haguesses nascut: que la foguera
t'hagués rebut, al naixer de ta mare!

blanca

   Ah!

ferrán

   No es aixís!

carles, imperatiu.

   
 Ferrán, aquesta dona
apártala á un costat, y obre eixa cambra.

blanca, corrent á la porta á mitja veu.

   
Oh, no; no passarán!

carles, imperatiu.

   

 Fésho!
ferran, á Carles.

   
 Escoltéume.
Mes, oncle, asserenéuvos!

carles decidit.

   
 Ferrán!

blanca, á Ferrán.

   
 Oume.
tu per pietat: ell m'ha salvat la vida!…

ferrán

   Si, pero…

blanca, per son cor; á Ferrán.

     Y aquí dintre, aquí'm demanan
que no crega á mon pare. A cau d'orella.

(Suplicant, pero resolta.)

Ferrán: no vull morir, mes si á ell lo matan,
jo'm mataré!

ferran, horroritsat.

   
 No! Calla!

carles, després de moures ab desesperació per la escena s'acosta á la escala.

     Aquí, mos homes!

ferrán

   (Si no ha nascut per monja: si jo ho deya!
L'han oprimit y esclata.)

ESCENA VII

BLANCA, FERRÁN, CARLES, GUILLEM, y dos soldats

guillem

    Se'ns demana?

carles

   Sí.

blanca, aterrada.

    Oh!

ferrán, à Guillem y als soldats sens que ho sentí Carles

   
 Espereu.
(Los soldats se quedan en los últims grahons de la escala.)

carles

    (Que tot acabi.)

ferrán, à Carles.

     Oncle
manéulos avansar, y á vostra filla
la veuréu caure morta: l'ordre esperan.

carles

   Oh, fins tú contra mí! Tots corrompuda
teníu l'ánima donch! Jo que á ma imatge
he enmotllat lo seu cor!… Jo que la he treta
del fanch del mon sens que taqués sas alas!…

Deu meu, donchs qué t'he fet? Per qué'm castigas?
ferrán

   Oncle miréula: la heu cregut ben vostra
perque á un claustre la heu dut!… Quánta follía!
L'aygua li heu pres, mes no la set: sos llabis
senten la font y s'obren. Si es la vida.|

carles

   Qué! Qué dius! No't comprench.

ferrán
   
Que no va náixer

esta ánima pel claustre.

carles

    Oh!

ferrán

    No: y vé un día
que la poncella es flor, y reb sa aroma
la llum primera que ha tocat sas fullas.

(Per Blanca.)

Si en tot ho diu: no ho coneixéu encara?

(Per son cor sens que Blanca'l sentí.)

Jo ho veig y ab estos ulls que no menteixen:
per Said sent amor la vostra filla!

carles

   Deu! Oh, Deu!
(Carles corre á Blanca agafantla pel bras y la porta al mitj.)

blanca

    Ah!

carles, ab feresa, fentla caure de genolls.

     Agenóllat! Júram, júram

que no estimas á eix home! Júraho! parla!
blanca

   Ah, jo no sé res, pare; no.

ferrán

    (La pobre!)

blanca

   Perdó!

carles, sacudinita pel bras.

   
 Júraho.

blanca

    Perdó!… Qué sé jo, trista,
lo que passa en mon cor? Veig que s'allunya
devant mos ulls la celda; jo combato
per desitjar tornarhi, y no ho desstjo.
Se tancan los meus ulls, y veig á est home;
los obro, y penso en ell!… Y ay, no m'espanta!

(S'ha aixecat exaltada. Son pare ha fugit á un costat per no sentirla.)
Es un pecat, me dich; tu ho saps; y á dintre
de mon ser hi ha una veu que tot, tot omple
pera cridar: aixó es pecat, mes vúlgaho.
Y ni al infern tinch por, que fantasiejo,
quan per mí s'obri'l cel, durli en mos brassos,
son cap entre mos hábits de clausura,
cridant perdó per tot, fins á las plantas
de Deu nostre Senyor: y si li nega,
entornarme jo ab ell, pregant sentada
á la porta del cel, fins que'l perdoni!
Mes, ah, que'l voldrá Deu, que á tots es pare!

ferrán, espantat de lo que ha dit.

   

Blanca, prou!
carles

    Qu'he sentit! Ah! Sacrilegi!
l'ha embruixada aquest vil: l'encant que's rompi
Oh, Deu, fes tu justicia; Deu, castiga
tu per tas mans!

ferrán

    Qué aneu á fer? No oncle!

carles

   Soldats, aquí: jo en nom de Deu vos mano
que obriu aquella porta.

(Los soldats vacilan á una indicació de Ferrán.)
blanca

    Ah!

carles, á Blanca.

    'T maleheixo
si mous ni un pas. Só'l rey: só'l Deu: só'l pare!
Avant, soldats

blanca, corrents, y estenentse de brassos devant de la porta.

   
 No: may!

carles

    Avant!

(Los soldats avansan.)
blanca

    Feríume!
(Al acte d'avansar los soldats fa un xiscle Blanca y s'obre la porta del camarot.)


ESCENA VIII

SAID, BLANCA, CARLES, FERRÁN, GUILLEM y soldats. Said seré. Guillem y'ls soldats instats per Ferrán y veyent que Said se presenta retrocedeixen tranquilament. Ferrán vigila á Guillem y als soldats.


Said

   No: aturéuvos.

blanca

    Ah!

carles, mirant al cel.

     Gracias.

ferrán, á Guillem.

     A mí créume,
y serás capitá!

guilem, á Ferrán.

     Oh sí!

ferrán, indicantli la escala.

     Allá: y no't mogas
fins á tant que jo ho diga.
(Guillem ab los soldats se retira hont li ha indicat Ferrán.)

Said, ha anat treyentse las armas y llensantlas.)

     També est'arma:

totas! Prenéume.
blanca

    Ah!

carles, al soldats.

   
 Lliguéulo.
 (Los soldats miran ab Ferrán y no's mohuen.)

ferran

    Oncle,
prudencia ja qu'es nostre. Vostra filla
té un punyal…

carles

    Ferrán, prenli!

ferran

    (Qui ho acaba
aixó?)

said, ab tristesa.

   
 Y donchs, qu'esperéu? No hi ha una fulla
d'acer sobre mon cos. Ben sol me trobo…

carles

   Ferrán…
 (Pregantli que fassa donar lo punyal á Blanca.)

ferrán

    Oh, Blanca, vina ab mí: s'entrega…

blanca, mostrant lo punyal.

   
Prenéulo donchs.

said

    No'm coneixéu? Jo era
l'arraix d'aquest vaixell. Jo la he enfonsada
la vostra nau. Aquí en ma vestidura hi ha sanch dels mariners que la guarnían.
Per qué, donchs, no veniu si jo m'entrego?
Teniu mos punys: lliguéulos. Eixa turba
qu'espera aquí? Feu via á vostra Espanya
y jo, jo encara aleno! Aixó es vergonya!
Quartejeu lo meu cos, y allá en la punta
del pal major claveu mon cap; que miri
ab estos ulls mateixos, com s'emportan,
perseguintse'ls taurons, las filagarsas
de ma carn aborrida; y que jo us veja
entrar á Barcelona, desplegadas
las velas al oreig y tots de joya
malehint al arraix; que jo seguintvos

(Se senten los gemechs de Blanca.)

aniré ab lo mirar fins que la vista
me la arrenquin los corps. Veniu: prenéume!…
(Per qué hauré conegut á aquesta dona!)

carles, va á embestir á Said y's conté: vol manar que l'agafin y s'atura ab ràbia mirant á Blanca.

    Deu poderós!… Si n'ets de miserable,
hipócrita y ruhí! Dius que t'entregas
y te'n rius de nosaltres! Cobart! Trobas

(Per lo punyal de Blanca.)

allá un fré que'ns atura!… Vil!… é hi jugas!

said, trasmudant la serenitat en rabia.

    Ira d'Alá! S'abrasan mas entranyas!
Encara tinch las unglas! Ans que mori
encara puch matar com una fera!
(Ensopega ab la mirada de Blanca y cambia de cop amorosit.)

No: calma. No! Prenéume aquesta vida!
Blanca

    (Com tremolo!)

Said, ab vehemencia

     Oh, patró!...

(A Carles.)

 Vos hi va l'ánima:
jo sols vull que'm matéu!

Carles

     Deu te confonga!

Said, ab desesperació.

    No'm creuhen!

Blanca

     Oh!

Carles

     Dom l'arma de ma filla,
botxí !

said, Comprenent perque no l'agafan

    Ah..s Ja ho veig tot! Senyora, Blanca!

(Ab estrema dolsura)
Blanca

    Que!...No!

Said

     So soc so un pobre que la destra vos esteu suplicant. Deume en almoyna vostre punyal!

Blanca

   

 No may!
Said

     Tot ho sentía
d'allá, senyora: mes ja es tart. Deixéume
morir per vos!

Blanca

     Los vils! Los monstres! Parla,
lo senten, y son cor com una roca
ni's mou ni vacila.

Carles, á Ferrán .

     Y ho ha dit ella!
Caldrá que á Deu també la sacrifíqui?...

(Horroritzat de sas propias paraulas.)
Said, rihent pera ferse aburrir de Blanca; pero s'ha de descubrir sa pena creixent entre las riallas nerviosas, plorant després de las últimas paraulas.

    Deixéume ab mon destí! Ves qui defensa
á un capitá de lladres que'ls hi enfonsa
la nau al mar: que'ls roba; que'ls portava
á vendré á Alger! Lo criminal!... Per ferse
ab qr! Y vos, senyora, vostra vida
per ell voleu donar? Quan allá á Espanya
sabrán aixó, oh, senyora! Ell que renega
fins de vostre Jesús. Cóm á aquest monstre,
cóm tenirli pietat! Ni una mirada
meresch de compassió. Jo só una vibra:
jo us aborresch á tots; jo á vos, senyora,
vos vendría al basar si fósseu meva:

Ferran á Carles no podent contenir sa admiració.

    Te'l cor gran!

Carles

   

 Tu també!
Blanca

     Oh, pare, pare,
miréusel; no'l veyéu? Plorant!

Said, aixugantse'ls ulls d'una revolada, sabentli greu sa propia debilítat.

     Traidoras!

Blanca, ab energía.

    No us trenca'l cor?

(Per Said.)

 No, no amaguéu la cara;
vull ablanir á aqueixos homes! Miral,
Ferrán; míréulo tots. Passá la lluyta;
ab los cayguts s'esbravan sois las feras!
Qué? Hi ha tigres aquí?...

Ferran, contenintlo.

     Oncle!

Carles, com boig.

     Justicia
sobre dels dos, soldats!

Blanca, ab crit de l'anima.

     Ah!

Ferran

     Aixo es desvari.
 (Als soldats)
Quiet tothom!

Carles

     Que!...

Ferran

   

 A aquest home el defenso.

Ja no puch mes: té l'ánima mes noble
aquí que tots!

Carles

     Jo ho vull: jo! Soldats l'arma
tota en son pit. Donchs jo mateix!... Ah!
(Al acte d'avansar ell mateix pera ferir á Said te un desvaneixement y cau en brassos de Ferrán. Guillem corre a sostenirlo.)

Ferran

     Oncle!

Blanca

    Ah, pare!

Said

      Hont soch!

Ferrán, á Blanca.

     Res. La emoció. Que rebi
un xich d'ayre. No es res. Tothom que surti.
(Se l'emportan á cuberta mitj sostingut per Ferrán y Guillem. Los soldats los segueixen»)
Blanca, átu que no't veja... Ja's retorna.

ESCENA IX

BLANCA, SAID
Blanca

   

(Ah! No puch mes!)
Said

     (Alá, jo te'l demano!
dónam un mon per entregarlo á n'ella.)

Blanca

    (Oh quin penar! Aixó es morir cent voltas.)

Said

    (Sí, si, jo tot vull dirli avans que arribin)
Senyora!... Blanca!... Perdonéume: us miro
per sobre d'aquest mon. Vos en la terra
no heu nascut, no, com han nascut los homes.
Vos sou d'altres espays: d'hont s'engendravan
lo somnis endolsits de ma infantesa.
Al véureus, al sentirvos!... Sols ab l'ayre
que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, eos y ánima's desperta,
y sent, vibrant, que mor y viu alhora!
Y ab goig y penas, y ab desitjs y angunias
l'alé qu'heu respirat cerco y aspiro,
y en ell m'ofego y m'hi revolco l'ánima!
Y una onada potent, cora la que arrenca
del fons del mar las rocas per llensarlas
contra del sol, la lluna y las estrellas,
una onada de sanch sospirs y besos,
y bramuls de salvatje y clams de joya,
y llágrimas y queixas y armonías,
esqueixantme al pujar trossos d'entranyas,
á mos llabis acut, y en ells reventa
pera dirvos, oh Blanca, que us estimo,
mes que s'estima vostre Deu ais ángels,
mes que s'estima á sas hurís Mahoma,
mes que s'estiman tots los sersj qu' alenan,
que tots los que han viscut, y'ls que han de viure,

esperits y mortals en cels y terras!
Blanca, cubrintse'l rostre avergonyida.

    Oh, Deu!

Said

     La he ofés! Qu'has dit llengua traidora!

Blanca

    Ah, no!... que vull sentirvos! Vull sentirvos!
Mes deixéume amagar aixís lo rostre.

(Cuhrintli la cara ab las mans.)
Said

    Y'm perdonéu? A mí!

Blanca, creyent haver sentit soroll.

     Son ells!

Said

     No encara:
no vé la mort!

Blanca

    La mort! Oh, que s'acosta!
Veniu, que jo us vull veure. No m'espanta
la claror, no! Quí sou? Deixeu que us miri
fins l'ánima pels ulls! Quí sou? Quin día
m'heu vist y us he vist jo? Quan me diguéreu
tot lo qu'ara m'heu dit, que un altra volta
jo ho havía escoltat de vostres llabis!
Ans de naixer potser, ans d'esta vida,
amorós com avuy vos me parlávau.
No, no aparteu'ls ulls: ara us vull veure
peí temps que no us he vist. Jo sens saberho
vos anyorava, y érau en mos somnis
de claustre y soletat. Jo no sabía
com érau vos llavors, y érau com ara!

Mes no vull que moriu, que á vostra vida

 
la meva s'ha arrelat! Q,ué hi fa que'ns voltin
en lloch de flors serpents, si ellas nos lligan?
Pobre! Del mon odiat! Sobre la térra
quant y quant heu patit! Quanta amargura
haurá begut vostra ánima reclosa
sempre en lo fons del pit sentint las ánsias
de volar com la meva, y entre reixas
pegant d'alas, glatint y fentse trossos!
Quant sufrir! Desdiixat! Infelís! Pobre!

Said

    Y que tart heu vingut! Jo sol la marxa
d'aquesta vida he fet y avuy al terme
vos trobo del camí, vora'l sepulcre!

Blanca, ab energía y desesperació.

    Ah, no, Said! Ah, no! Que no vé l'hora
de morir, no! Deu meu, sento la vida
per tot mon ser brotar! Vull viure! Salvans!

Said

    Ira d'Alá! Que tornin! Jo'ls espero:
jo esqueixaré son pit: jo sas entranyas
estampiré pels murs. Tigres, y resan
ells ab lo cor plé d'odi! Oh, tots que vingan!
Ja prou humilitat: la sanch m'ofega!
Jo vull morir matant!

Blanca, esglayada de la rábia de Said.

    Said!

Said, camhiant sa desesperació en tendresa.

     Ah, Blanca,
si soch l'esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi'ls peus de vostre pare,

y que besi la térra que trepitja!
Blanca

    Mes jo'l vull, oh mon Deu!... jo'l vull; salvéulo!

Said

    Tot es en vá: vos sou'l cel, jo l'aygua;
may s'ajuntan assí: mireu, s'ajuntan
no més en l'horitzó! Es en vá!

Blanca

     Ja venen!
Ah!

ESCENA X

BLANCA, SAID, FERRÁN

Ferrán, baixant rápidament.

    Soch jo!

Blanca, volentlo fer retrocedir.

     No!

Ferrán

      Cosina, Blanca, escólta:
y vos. Jo us vull salvar!

Said

     Salveu á n'ella:
á mí... qué'm fa morir! Per qué la vida?

Blanca

   

Ferrán...
Ferrán

     No parlis, que ho sé tot. Per sobre
d'est amor d'infantesa hi ha, ma Blanca,
no més que ta ventura.

(Emportántsela á un costat perqué no ho senti Said.)

 Tú... l'estimas
á aquest home: ell es bó y's regenera
sobre ton cor. Donchs be, jo'm sacrifico
gustós per tu!... Y res més: que vull salvarlo,
ma cosina.

Blanca

     Oh! Ferrán, gracias!

Ferrán

     Espérat,
que ton pare com sempre vol sa vida!

Blanca

    Ah!

Ferrán

    Mes tot está á punt. Said, encara
tinch gent que'm creu: d'aquesta nau á popa
una barca hem baixat. Es nit; los núvols
cubreixen tot lo cel. De dalt vigilo
jo al oncle que no torni, y vos depressa
per aquí us arrieu.

(Per la finestra.)

 Entreu en l'aygua;
á la barca ja sou! desfeu la corda;
moveu los rems... y á Alger avans de día!
Jo us guardaré de dalt. Blanca, depressa!

(A Blanca.)

Ell que t'estima tornará á trobarte.
Blanca

    Mes...

Ferrán

     Qu'están per venir! Va, donchs. Tú, prega
que no surti la lluna.

(A Said.)

 Sort!

Said, conmogut per la magnanimitat de Ferrán.

     Ah! 'Ls brassos!
No me'ls negueu!

Ferrán, abrassantlo.

     Said! Ab tota l'ánima!

Blanca

    Deu meu!

Said

     Gracias!

Ferrán

     Depressa!
 (Al pujar la escala.)
 (Si fins ploro.)



ESCENA XI

BLANCA, SAID. Fins acabar l'obra ab rapidés.

Blanca

   

Said, fugiu!
Said

     Fugir!

Blanca

     Eixa finestra
dona á la vida. Esteu salvat.

Said

     Ah, Blanca,
deixéume aquí morir: deixeu que besi
al cloure'ls ulls un fíl de vostra roba!

Blanca

    No, Said, no; que vull la vostra vida,
qu'espero en vos; sentiu? Que á totas horas
viuré esperantvos.

(Creu haver sentit soroll.)

 Oh! Fugiu!

Said

     Vos, Blanca,
m'ho maneu?...

Blanca

     Sí.

(Sempre ab por de que baxin los enemichs.)

 Ah! Que tornan!

Said

     A reveure.
Jo us aniré á cercar al cor d'Espanya,
de genolls si aixó cal, pera ser vostre,
de tot creyentvos com un nen la mare!

Blanca, rompent en plor

   

Anéu per caritat!
Said

     Vaixell que fores
mon orgull de tants jorns, gávia de fera
hont mon ser embrutit se corsecava,
sigas avuy lo temple d'esta dona!

Blanca

    Deu meu! Me fa morir!

Said

     Va donchs!

Blanca

     Ah!

Said

     Blanca. .
la vostra má!...

Blanca

     Said!...

Said, besantla.

     La que volía
matarme y m'ha salvat!

Blanca

     Es vostre, vostre!

Said

    Llenseu al mar aqueix punyal: m'esglaya
tenintlo vos.

Blanca, lo llensa per la finestra.

   

Ja está. Fugiu!
Said

     M'arrenca
la vida!

Blanca

    Tornaréu?...

Said

     Sí: jo us ho juro!
Fins vindrá si morís lo meu cadávre!

Blanca

    Adeu!

Said

     Ja prou!

Blanca

     Cridéume de la terra,
del mar, del paradís ó del abisme,
jo us respondré seguintvos, que so vostra!
(Se sent lleuger remor dalt de la escala. Al sentir lo soroll s'han separat depressa.)

Said,desde la finestra en veu baixa.

    A demá!

Blanca, tambe molt baix.

    Adeu!

Said

    Blanca!
(Said torna rápidament al costat de Blanca y la besa en la boca.)

Blanca

   

Said!
Said

     Ah, Blanca!
 (Said va áltre cop á la finestra.)

ESCENA XII

BLANCA, SAID, CARLES, després FERRAN, JOANOT, GUILLEM, ROCH, SOLDATS Y MARINERS, Said ha agafat la corda, y's troba de part de fora. Caries, ha baixat un grahó y s'atura.

Carles

    Hont es lo vil!

Blanca, á Said.

     Ja tornan! Ah! depressa!

Carles

    Morirá!
(Ix la lluna que ilumina de plé a Said, qui ha baixat fins á genolls.)

Blanca

    'L pare!

Carles

     Ah! Fuig!
(Carles haixa altre grahó y dispara sobre Said al moment en que Blanca, coneixent la intenció de son pare, d'un salt se posa al devant de Said, per resguardarlo ab son cos, rebent la bala y vacilant ferida.)  Jo't mato!

Blanca

    Ah!

Said, ha tornat á pujar y la reb en sos hrassos, privantla de caure á terra, no deixantla ja fins que ábrassats desapareixen.

      L'heu ferida á n'ella!

Blanca

     Pare!

Carles

     Filla!

Ferran, apareixent dalt de la escala, seguit de Joanot, Guillem, Roch, mariners y soldats.

    Qué heu fet!...

Said, ab desesperació.

     L'abandoneu? La prench! Es meva!
Morím plegats, ma esposa! Abrássam!

Carles, arribant al mitj de la escena seguit de tothom.

     Filla!

Said

    Al mar!

Blanca

     Al cel!

(Se llensan al mar abrassats. Carles, ha caygut al mitj de la escena de genolls.)
carles

   Oh, Deu!

ferran, corrent per la finestra.

    A fons!
(Tornant al mitj de la escena.)
 Ni rastre!


TELÓ RAPIT