Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/59

—Anau à ca-meua, y menauvosne s'ego y sa pollina, y espitxauvos mes que de pressa cap a ca-vostra.
Es mahonês ho va fer axi, y el Rey pensá entre si mateix:
—Ja es la Reyna que li ha aconseyat que'm fes aquesta.
Gira en redó cap á ca-seua, y li diu:
—Ets tu. Ningú pot esser mes que tu.
—¿Y ara?
—Suara. Has donat un consey á n'es mahonês: no'u pots negar.
—Le hi he donat per que tu no fesses s'injustícia de prendreli sa pollina.
—No m'empatx de raons. L'has donat, y no'l podías donar. ¿Sabs quins son es pactes que't vaig posar quant mos casárem?
—Si.
—Idó, t'en pots anar en voler.
—¿Que no podem dinar abans?
—No res ydò; dinarem, y llavò t'en anirás.
Dinaren, y sa traydora li dona dormissons.
Quant el tengué ben adormit, fa enganxar es cotxo, le hi posa dedins, y dona orde de partir cap á sa barraca de son pare.
Al punt hi foren; y feu posar el Rey demunt es caramull de sa carbonissa.
Ses taranyines de sa canyissada li pegavan per sa cara.
El Rey se despert, y quant se va veure allá devall, se creya somiar.