Pàgina:Aplech de rondayes mallorquines d'en Jordi des Recó- Tom I (1896).pdf/63

com tenía una banyota de dues brasses en mitx des front, s'en hi duya ponxits nou ó deu, per etzibarlosse, en revenirli sa talent.
En Tacó no hi veya de cap bolla des retgiró que duya.
Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feya un pujol lluny.
—Don Martin, veys aquell pujol?
—Si-fa.
—Ydò allá es s'animal.
Cop en sech senten uns bramuls la mes forts y esglayadors.
—¡Es ell! ¡es ell! cridaren es soldats, y giraren en cova; y tots, cametes me valgan.
Don Martin fogia ab ells tot d'una. Llavò se se returá, y diu:
—Però ¡bestia de mí! ¿ahont m'en vaig? ¿A ca'l Rey per que'm maten? Ja val mes esperar s'animal, y será lo que Deu voldrá.
S'animal havia sentida s'olor; duya rusca ferm, y havia arrancat a córrer cap á n'en Tacó. S'en venía ben acanalat, ab set pams de boca uberta, y ab cada estravada, si fería un pí, el rompía en sech.
Don Martin, quant el se va veure demunt, prová de fogir; però com mes anava, mes li reprenía s'animal. L'homo, perdut de tot, se posa derrera sa soca d'un pi. S'animal ab sa fua que duya, no's pogué returar. Ab sa banyota pega á n'aquella soca, y la s'hi afica un forch y mitx, y va romandre enrocat.