Pàgina:Canigó (1901).djvu/144

Ell en son front lo derrer bes estampa,
la estreny entre sos braços y la deixa,
de llágrimes humits los ulls giranthi,
com l'infantó arrancat de la mamella.
Llavors escala avall un plor ressona
y un xisclet en la sala li contesta;
ploran ab ell los cavallers y patges,
les dames del palau ploran ab ella,
que veu entrar per hont surt ara Guifre
l'espectre glaçador de la viudesa,
ab son cabell estés sobre la cara
y arrossegant la mantellina negra,
cayguts sos braços d'ufanós magnoli
que en sa florida esbrosta la tempesta,
y sos ulls d'aranyó y son front de lliri
ennuvolats ab boyres de tristesa.
Quant se revé son cor y de ses llágrimes
cau amansida la maror primera,
al monestir que la enviudá tan jove
vol portar, virtuosa, alguna pedra.
Surt á l'eixida del palau que hi dona
y ab agulla d'argent y fil de seda
vol brodar una cándida estovalla²
de la més fina y preciosa tela.
Les Barres Catalanes hi dibuixa,
sembrant sos entremitjs d'alguna estrella,
com si del cel los somnis li vinguessen
entrellaçats ab somnis de sa terra;
sota l'escut posa sa bella firma
y damunt sa corona de comtesa.
A cada punt que dona sa áurea agulla
al cenobi naixent los ulls aixeca,