deixant caure una llágrima que en l'obra
se podría encastar per una perla.
Ses donzelles voldríanla distraure
y á sos dolors son pensament s'aferra
y á sos recorts més íntims sa memoria,
com á les runes d'un palau una eura.
Tot li parla de Guifre: les montanyes
ahont solía bátres ab les feres,
la font hont ella eixíali al encontre,
per vasull oferintli sa má tendra
la verda coromina hont flors cullían,
lo marge fresch del rieró hont s'asseyan
mirant les aygues á sos peus escorre
serenes com sos jorns de fadrinesa,
lo sálzer que'ls doná redós ombrívol,
los pins que al cim del comellar gemegan,
com les vibrantes cordes d'un salteri
que l'aspre geni del mestral punteja.
Y dels aucells les fonedices notes,
los bruyts misteriosos de la selva,
lo rondineig del ayre entre les fulles,
ones li son d'un pèlach de tristesa.
De prompte s'ou lo cant d'una minyona,
com en la mar lo cant d'una gavina,
amorosir ses ones amargantes
ab un raig enganyívol d'alegría.
Escolta Guisla la cançó y la troba
en son anyorament massa escoltívola.
—¿Quí será,—diu,—aqueixa dona ò ángel
que alegre canta quant tothom sospira?
Pàgina:Canigó (1901).djvu/145
Aquesta pàgina ha estat revisada.
