Pàgina:Canigó (1901).djvu/164

l'únich germá que en aquest món tenía,
plorosa estrella d'aquell cel rihent.


—Deu l'envía,—diu Guifre;—ab Tallaferro
vaig á sortir del terrenal desterro.
¡Si com ell ne sortís ab lo cor net!
aquesta nit, de mon sepulcre á vora,
ha dat tres colps la maga avisadora
de nostre patriarca Sant Benet⁴.


Celda, claustres, adeu, cel de la terra,
port de la pau en esta mar de guerra;
adeu, germans que aymava ab tot lo cor,
com jo us hi tinch, teniume en la memoria,
jo me'n vaig a esperarvos á la Gloria,
vora la font del eternal amor.


Ara que á mi la avara mort m'espera
una mercé us demano, es la derrera:
plantau la Creu del Canigó al bell cim,
que á Deu alçats los amorosos braços,
hi endrece les mirades y los passos
y esborre en la montanya lo meu crim.


—Tots hi anirèm los monjos d'eixa terra,
—Oliva li respon,—y al front la serra
durá com temple'l signe de la Creu;
y ab los salms desniantne les canturies,
los Angels hi vindrán á voladuries
eix colomar de fades á fer seu.—