encis de les paraules cuotidianes. Aixó pensava el poeta. Y Ernest, per la seva banda, se sentia tot agitat y emocionat per les vives imatges que'l poeta concebia y que poblaven tot l'ambient, al voltant de la barraca, d'ideals formes de bellesa, ara tristes, ara rialleres. La mutual simpatia d'aquests dos homes atreia a flor dels llavis llurs el sentit mes pregon que de les coses un y altre havia assolit separadament. Llurs esperits s'acordaven en una delitosa y superior harmonia que ni l'un ni l'altre podia reclamar com exclusivament propria, y en la qual cadascú d'ells no hauria pogut distingir de sa propria part la de l'altre. Se conduien mutualment, podriem dir, a una esfera de pensament tant alta y llunyana que fins llavors ni tant sols l'havien sospitada, y radiant d'una tant célica bellesa, que haurien desitjat no eixirne mai.
Mentres Ernest escoltava el poeta, s'imaginava que la Gran Cara
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/135
Aquesta pàgina ha estat revisada.
