de Pedra s'abocava vers ells pera escoltar millor. L'esguardava fixament dintre'ls ulls ardents del poeta.
— Qui sou vos, amic meu? demaná ansiosament Ernest.
— Vos haveu llegit aquests poemes? respongué'l poeta. Així doncs, ja'm coneixeu, car jo'ls he escrits.
Un altre cop, y mes intensament que mai, Ernest examiná la faç del poeta; aprés, girá els ulls vers la Gran Cara de Pedra pera tornarlos a fixar, ab un aire d'incertitut, en el seu hoste. Mes a la fi deixá caure'l cap sobre'l pit y sospirá:
— Perque esteu trist? demaná el poeta.
— Perque, replicá Ernest, tota la vida he estat esperant el compliment d'una profecía, y quan llegia aquests poemes, me pensava que s'era complerta en vos.
— Esperaveu, contestá el poeta, somrient afable, trovar en mi la semblança de la Gran Cara de Pedra. Y ara us haveu desenganyat
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/136
Aquesta pàgina ha estat revisada.
