sants amors les hi havia previament ungides. El poeta, mentres anava escoltant, sentia que l'ánima y el caracter d'Ernest eren fets d'una alta y noble poesia, com ell mai l'hauria pogut concebir. Ab sos ulls negats de llágrimes esguardava tot admirat aquell home venerable, y's deia dintre d'ell mateix que mai de la vida havia vist una faç tant digna d'un sant o de un profeta com aquesta que tenia al davant tant dolçament benigna, tant majestuosament meditativa, coronada ab la auriola dels seus cabells blancs. Allí a la llunyania, mes clarament oviradora, flotant en mitg de la llum gloriosa del sol morent, s'aixecava la Gran Cara de Pedra voltada de boires blanquinoses com les canes d'Ernest, escampant un gran esguard benevolent que semblava voler abarcar tot el mon.
En aquell moment, com transfigurat pel pensament que agitava son cor y anava a brollar de sos llavis, la faç d'Ernest asumí una
Pàgina:Contes Extranys (1908).djvu/140
Aquesta pàgina ha estat revisada.
