pongué Giovanni després d'un silenci, no sé pas ben bé, quin grau de tendresa té el vell metje envers el seu art; peró posseeix, que jo sapiga, un objecte molt mes digne d'amor: és sa encisadora filla.
— Ah! Ah! feu tot rient el professor, el nostre amic Giovanni s'és venut ell mateix. Es a dir que haveu sentit parlar d'aquella joveneta que té engrescats a tots els meus alumnes, malgrat tres o quatre d'ells ab prou feines l'hajin vista? Vos confesso que no sé gran cosa respecte de la senyora Beatriu, sino és que son pare l'ha instruit tant bé en les ciencies naturals que, diuen, que seria capaça d'ocupar una poltrona de professor. Potser li destina la meva! Peró aixó és ocuparnos massa de remors absurdes que sens dubte no tenen cap fonament; per lo tant buideu, mon car Giovanni, aquesta copa de Lacryma Christi; és del millor.
En Guasconti, lleugerament esgrescat per les moltes copes que li havia omplert el professor, s'en-
