Pàgina:Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 1-5.djvu/13

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
siempre creí firmemente

que aplegaria este cas.
¿Qué la fam y la misèria
la podiem ya aguantar?
¿Que contribusions y pechos
qui els podia ya pagar?
¿Quí volia ni podia
un real de plata fiar?
¿Terres, posesions y finques
quí les volia comprar?
¿Ahón un duro sencontraba?
¿Quánt ha vist algú dels nats
un temps de tanta escasés?

Dotor. De metálic, no de grans,

perque les cullites eren
totes, totes abundants.

Saro. Sí señor, que nòstron Deu

nos les donaba á grapats:
¿mes sinse dinés quí compra?
Pues así estaba el treball:
tots los oficis estaben
paralítics y parats,
y tot lo mon malvenent,
no mes pera anar pasant:
nosatros de lo que duyem,
pera pagar el portal
nunca trehem; per asò
inferia ben fundat
que molt durar no podia.

Dotor. Perrengue, has filosofat

millor de lo quem pensaba:
confese y conec que saps.

Saro. Sí señor, que el poticari

moltes còses me ha amostrat

Dotor. Pero falta que me digues

la inscripsió que va posar
en la lápida. ¿Perrengue,
de memoria la sabrás?

Saro. Millor que la Ave María:

Oixca bé, que es còsa gran.


Hoc aeternum monumentum

signum nostrae llibertat
hujus populi aratores
posuerunt en el añ
de mil ochocientos veinte,
dia treinta y hu de Mars.
Hispani post annos sex,
tante opresionis cansats,
non volentes despotismes
magis tolerare ya;
Constitutionem clamantes,
potuerunt alcansar
que el Rey churara, et felice
facti sunt en el instant.
Vivat Religio sacrata,
et Rex constitucional,
Vivat Hispania, y Godella
in aeternum lloc tindrá
inter magnas civitates,
porque acciones maguas fá.