Pàgina:Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 1-5.djvu/15

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
molt tiesos y molt marsials,

y un gran ramo de laurel
portaben tots en la ma.

Saro. ¿Y en la Inquisisió estigueren?

¿qué eren hereches els tals?

Dotor. Allí tancats estigueren

per ser constitusionals,
y allí sagueren podrit,
sinse saber de ells ya may,
com no haguera susuit
la dicha que estém logrant.

Saro. ¿Qui manaba estes presons?

¿qui fea tals atentats?
¡Qué bueno iba el oleo!

Dotor. Saro, no pases abant,

pues quant de asò men recorde,
me se posa á cualls la sanc.
Me has aguado todo el gusto:
ya no puc pasar abant
la relasió de la festa.

Saro. Vosté no prenga pesar,

pues todo sen ha pasado.

Dotor. Pera mí no sha pasat:

em durará mentres vixca;
tinc un còr sentimental,
y estes còses nunca es borren,

Saro. Vosté procure olvidar

tot allò que li incomòde.

Dotor. No puc fero.
Saro. Pase abant,

y deje esos pensamientos.

Dotor. Be pòts, Saro, perdonar,

que ya no estic pera bulles.

Saro. Ni may que haguera parlat.

¿Y quànt vòl vosté que torne?

Dot. Quant vullgues: deixam estar.
Saro. Paseu bé, y hasta la vista:

Sent haberlo incomodat.

Valencia: En la Imprenta de Martí Peris. 1820.