Pàgina:Conversacions entre Saro Perrengue i el Dotor Cudol 1-5.djvu/34

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
¡Si sabera la inquietut,

trastorns, é incomoditats
que de la tal brocalía
à ma casa han resultat!

Dot. Pues ¿y tú qué tens que veure?

¿lo pasat no es ya pasat?

Sar. Señor Dotor, de aquells polvos

han nacido fangos grans.

Dot. ¿Que tens riñes en la dòna?
Saro. Yo en la dòna no riñc may

perque la vullc, y ella em vòl,
y sé que vivint en pau
es gran glòria el matrimòni,
é infern si discòrdies hia.

Dot. ¿Qué te sa atrasat la casa

perque et vares ocupar
aquells dies en les chuntes?

Saro. ¿Y que saguera atrasat

qué teniem en això?

Dot. Sempre sòl desconsolar

à un bòn pare veure atrasos.

Saro. No pense de mí tan baix;

tinc vergoña que mo diga,
y si maguera quedat
en lo carrer per ma mare
estaba ben empleat.
Qui no despresia cuan te
y pèrt ses comoditats
en sacrifisi y honor
de la Patria, es mal vasall.
Deu señalarse en lo dit,
y deu ser per tots notat,
separantlo de nosatros,
son indigne nòm borrant
de Españòl, aquell que es negue
contribuir per sa part
al aument de esta gran òbra,
que ara tenim entre mans.
Pagos de contribusions
de presis ara en vindrán,
pues al indigne que es negue
inchustament (parlem clars)
loy embargaría tot
sinse tíndreli pietat;
y en camisa y sarahuells
descals, sinse res al cap,
de España el despacharía.

Dot. Be estabem ben apañats

si de Deu la providènsia
no tinguerem de la part;
ésta vela sobre España,
ho conec y ho veix molt clar;
sí així no fora, qué pronte
correrien rius de sanc;
entre exaltats y servils
nos habien àrreglat.
Per aquells no quedarien
ni frares, ni capellans,
retors, canònches ni bisbes,
reliquies, ni sants, ni altars,
ni còsa que olguera á Iglesia
y Relichó de cristians;
ya seriem majamets,
marroquins ó musulmans,
ó sectaris, ó dimònis,
que es lo que estan desichant,
mes de Deu la providènsia,
y el gran fondo de pietat,
y cristiana Relichó
que en los bòns españòls hia,
els disipa estes idees
tan negres y criminals.
Els servils per atre puesto
nos volgueren fer estar
sempre amarrats á cadenes
en la opresió y els treballs,
en la ignominia y desprèsi,
y abatiment, y ells gosar