| Saro.
|
Tot això son ramallòles
que no es dehuen nomenar.
Tots cuants puguen que se visten
pera mes formalitat,
pera honor de la provincia,
lluiment de la Siutat;
y els que no puguen vestirse
sinse borles ni turbants,
una pequeña divísa,
canana y fusil, y abant,
y tot lo mon á la una,
units y rechimentats,
y al que es negue, per servil
donarli huit añs el pá
en Sèuta ó en Alusemes.
No señalaría añs,
pòts tindret dret, pues fusil
y unit als bòns à rondar
per son pòble, per son terme,
per son barrio cada cual,
á que els malechors y els lladres
no nos incomòden tant;
de estar pierna sobre pierna
no es temps ara, à treballar,
que lòbra que sa mamprés
necesita fòrses grans;
yo escuses no admitiria
y al que saguera escusat
con fingidos accidentes
y falses enfermetats,
per bort é indigne españòl
li asentaria la má.
Com no coneguen rigor,
desengañemse, estém mal.
Yo en conec y no poquets
que sempre san retractat
de fer be per la Nasió,
y encara sens han burlat
als que fins y voluntaris
per la patria ham treballat.
Molts de estos no han concurrit
à les chuntes parroquials,
perque so tenen à meñs,
y es pensen que els lliberals
tots son fracmasos y hereches;
y unirse à ells es pecat.
Boto ha!.. Detente lengua,
que si te arribe à amollar
cortarás mas que una espada
de dos filos.
|
