Mes lo dolor lo cornuá, las camas se li segaren, y allí caygué en basca, mentres lo cadavre de sa filla restava extés, cusit á punyaladas, sota la figuera de l' esquerra á doscents passos.
Vallestret en massa era é la plassa Major, al peu de Casa la Vila. Criaturas y jovent, en munt atapahit, empenyían la porta, que 'l mosso dels Regidors badava no més tres dits, de quan en quan, pera cridar un nom. Lo trastorn més gran contreya totas las caras. Eran las quatre y gayre bé ningú havía dinat. ¡Pobres Roures! ¡Pobra Layeta! ¡Una noya qu' era un sol, vèurela passar com un sach, amortallada ab un llensol plè de sanch! Y ¡ay María Santíssima! ¡sentir á dir com son pare l' havía trobada, erta sobre un toll de sanch, arremangada fins qui sap ahont! ¿Qui sería l'estrofa, 'l murri, capás de semblant acció? Aquells vehins se miravan esparverats los uns als altres, esgarrifats del doble crim comès, recelosos y espahordits de la possible aparició del criminal, d' aquell monstre que s'imaginavan enemich comú.—¡Ay la meva filla! ¡Ay, la pobreta!—exclamavan totas las mares, mentres los hòmens, las mans á la faixa ó á las butxacas, llansavan llambregadas d' ira y parlavan de aixecar lo somatent. Per forsa sería un foraster: al poble no hi havía qui fos caps d' acció tan vil. ¡Y aprofitarse de la soletat del camp, del diumenge,
