quan tot estava abandonat! Era una trahició digna del llop, qu' obría corrents de fèl, que tothom feya seva. Cassar al criminal, arrossegarlo, ferne bocins: la justicia se la faria 'l poble, ja que tot lo poble havía rebut la bofetada. ¡Aquí, venir á trencar la pau d' un poble tan tranquil com Vallestret! ¡Murris, lladres! Lo senyor Rector meteix, barrejat allí ab una colla de jayos, no sabía sustraures á las corrents de venjansa que s' exhalavan de tots los cors.
—No, sí, però, potser la Justicia...
—¡La justicia! Vegi quín cas ne fa! Densà qu' han enviat lo pròpi al Cap de Partit, vegi si s' ha atansat lo Jutge! Y ¿què farà en Romeu, lo Jutge municipal?... No rès, pendre declaracions á tot lo poble, que rès ha vist. L' Arcalde havía d' aixecar lo sometent y deixarse de camàndulas.
Però en aquell moment hi hagué en la plassa sobtada cridoria. En Jordi, 'l pròpi, arribava del Cap de Partit. Tothom l' enrondà, tothom l'aclapará á preguntas. Tornava sol: lo Jutge li havía entregat un ofici que portava pe'l Romeu. Y ab penas y fatichs, lográ obrirse portell y entrar per l' estret badall de la porta á Casa la Vila, deixant la plassa més plena d' indignació.
Al atravessar lo portal, tingué de fregar, quasi, ab l' espectacle cobejat per la quitxalla de fora, l'amortallat cadavre de la Layeta, extès sobre 'l llit de morts. Ab quatre camadas fou á dalt. La desfregada sala del Capítol estava ocupada per una vintena de personas: l' Alcalde, 'l Jutge municipal y 'l Secretari; l Agutzil y 'ls testimonis que 'l mosso d' abaix
