havía anat cridant. Lo Secretari portava escritas ja un parell d' raymas de paper d' ofici. Tant ell com las autoritats exhalaren un suspir al veure blanquejar lo plèch que 'l pròpi entregava. Lo Secretari l obrí ab pols tremolós, y, al passarne 'ls ulls, aconsellá en veu baixa que 's despedís á tota aquella gent pera deliberar. Era lo que calía.
Lo Tribunal feya estona que veya ab esgarrifansas aparèixer lo delinqüent entre las ratllas del sumari, mal que ni un sol testimoni li imputés lo crim. Tota aquella gent havía anat á Rosans; la major part havía vist á la Layeta ans de arribar á la Creu; cinch testimonis havían deixat al Pere fuster parlant ab ella un xich més amunt, molt trempats y acostadets. Una dòna maliciosa, una sola, afegía que, si bé 'l Pere havía dit qu' anava á Rosans, ella no s' hi havía pas topat. Lo Jutge 's veya, donchs, obligat á agafar aquest cap de fil, á ampliar las declaracions sobre aquest punt y á fer un registre á casa en Pere. Per monstruosa que semblés la sospita recayent sobre un bon minyó com lo fuster, lo cas es que cada declaració la feya més verossímil. Y, com més creixía la verossimilitut, més creixía també la repugnancia d' aquell Jutge instructor á veure com una realitat espantosa destruhía las ilusions formadas d' un vehí ben mirat de tothom, per tothom considerat com home de bé. Si, per altra banda, 'l registre no dava resultats, tot Vallestret malparlaría. ¡Calumniar aixís á un bon minyó! Lo Tribunal ronsejava, esperant qu' arribés lo Jutge del Partit, però aquell plèch era un ultimatum imperiós, Lo Secre-
