tari, al acabarlo de llegir, quedà més gròch qu' una cera. Lo consell de deliberar á solas era, donchs, prudentíssim.
Despatxaren als testimonis y mossos; l' ofici del Jutge fou llegit y comentat en veu baixa. Aquell superior excusava sa ausencia en la confiansa que li mereixían lo zel, activitat y mellors coneixements locals de son inferior, afegint, á títol de consell, que, si las primeras investigacions no davan prou llum y la interfecta havía tingut amors, s' endressés la mirada sobre l' estimat.
¡Adeu, esperansas! Lo compromís era ineludible. Ja no hi havía remey: ja no vindrían de fòra á salvarlos. Lo sumari cantava. Per las escletxas de las ratllas estava cridant: ¡Justicia! ¡Anèuhi! ¡Es en Peret! Y en Peret ¡oh! ¡no més de pensarhi esgarrifava! Estava en aquells moments fent la caixa de la víctima. Quan s' havía presentat á pendre la mida, tothom havía contemplat ab llàstima com plorava, tot gròch y tremolant. ¡Pobre xicot! ¡Era sa promesa! Fins l' Aleix, lo desventurat pare, esclafi á plorar de nou; y passantli un bras pe'l coll, com si volgués besarlo, va dirli entre singlots que partían lo cor:
—¡Ja ho veus com nos l' han robada!—
Lo fuster no havía tingut cor pera respondre. Se n' havía entornat ab la canya assenyalada sense dir un mot.
Una hora després, son nom apareixía per primera volta en lo sumari, y anava repetintse y repetintse al costat del de la Layeta, sempre prop de la Creu,
