may figurant entre 'ls que 's trobavan pe'l mercat de Rosans. Garbellant tot lo dit per aquells testimonis sens fèl, lo nom del fuster saltava á la vista com espurna de veritat aterradora.
Lo tribunal, donchs, trobantse entre l'espasa y la paret, no tingué més remey qu' obrar en pró dels furs de la justicia. Però en Romeu, dubtós encara, volía anar ab peus de plom: no calía fer babarotas, ni arriscar lo nom de ningú per mers indicis.
Ell y 'l Secretari eixiren per la porta falsa y 's plantaren á la callada á casa 'l fuster, entranthi per darrera, per la porteta del hort que dava al corriol dels Olms. A terra, aguantadas per pedras, hi havía unas calsas al sol ¡Hum!... Ni las volgueren mirar. Penetraren furtivament fins á la cuyna, y 'l Secretari avansá ab cautela fins á ferse sentir també cautelosament del fuster. Del sust, li caygué 'l martell.
Blanch com la paret arribá, lluny de las miradas del carrer, á la cuyna, hont l'esperavan aquells funcionaris.
—No t' espantis—feu lo Jutge.—Ja veus per 'hont entrem, no més per no donar què dir contra tu. Te creyem home de bé y no 't volem cap mal. Prou pena tens: ¡era la teva promesa!... Però, á la causa, diuhen los testimonis (rès de mal; ¿sab?)—però diuhen, que tu anavas fent vía, com ells, cap á Rosans...
—Certament.
—Y qu' has topat ab la Layeta...
—Es veritat.
—Y que vos heu anat endarrerint al ésser prop de la Creu...
