—Tal com es.
—Y sembla que no has atrapat més als altres...—
Lo fuster comensá á pantejar de fort y de valent.
—Y voldríam saber no més una cosa: si has arribat á Rosans.—
En Pere abaixá 'l cap estúpidament, vessá una llágrima, y arronsá las espatllas sens badar boca. Després d' una pausa horriblement solemne, lo bon Romeu continuá:
—Sí que hi has arribat á Rosans ¿eh?
—¿Ahont tenía d'anar?—gosá á empatollarse l'acusat, sumicant.
Lo Secretari, que vegé prou turbat al mateix jutge, afegí:
—¿Y ja podreu citar á quí us hi ha vist?—
En Pere feu un esfors, tirantse enrera, y, deslligantse ab un suspir rogallós, deixant caure 'ls brassos tal com si s' entregués, desitjós de justicia, esclafí á plorar y ho confessá tot, tot. Ella l'havía convidat á menjar figas, s' havía enfilat á la figuera, d' hont rihent n' hi tirava; ell las tomava, las menjava com pa beneyt, sobre tot las qu' ella havía caixalat una mica; d' abaix ensá, li veya la pantorrilla; ella trigava á baixar, y allò durava... Ella havía fet ayre d' anársen dos ò tres cops; lo cap li rodava; veya llumenetas; però ella 'l cridava, mostrantli 'l cistellet, ja quasi plè, apedregantlo ab figas caixaladetas per ella, y ell no sabía anársen; volía tomarlas y glopejarlas com bresca. Li demanava comiat, y ella reya, tenint encara entre sas dents blancas
