Parla molt de son pare; diu que escolta
moltes burles pel món; pregon sospira
tot masegant-se el pit; sobre una palla
de res, pica de peus; diu coses vagues
de mig sentit tot just: no val la pena
ço que diu; però fent-ho amb rar estil
atreu l'atenció dels qui l'escolten,
que interpreten sos mots segons ells pensen;
car, parlant, mou el cap i els ulls, fent gestos
com si quelcom ella pensés, per dintre,
i ben dissortat, per més que no ho declari.
Bo és de parlar-li: que ella pot fer néixer
mals pensaments als que ja hi són propicis.
Feu-la venir.
Amb l'ànima malalta
(s'ho duu el pecat), fins qualsevol joguina
em sembla pròleg d'algun greu conflicte.
Tant d'estúpid terror la culpa peix,
que, tement ser traïda, ella es traeix.
(Torna Horaci amb Ofelia.)
On és la bella majestat danesa?
Què és això, Ofèlia!
(Canta.)
«Com l'amant que t'enamora
se'm farà coneixedô?
Porta capell de petxines
sandàlies i un bell bordó.»
Ai, ma dolça amiga! A què ve, eixa cançó?
