Laertes: el volies molt, ton pare?
o ets només que l'imatge d'una pena,
una cara sens cor?
Què voleu dir-me?
No és que pensi que tú no l'estimaves:
és que sé que amb el temps l'amor comença
i en arribar l'ocasió de prova,
el temps en minva el foc i les espurnes.
Car hi ha en amor, dins sa mateixa flama,
com el ble o el cremall que ha d'extingir-la.
No hi ha pas res d'igual bonesa sempre;
car la bonesa, quan es fa pletòrica,
troba sa pròpia mort a ser-ho massa.
Allo que vulguem fer, deuríem fer-ho
quan ho volem; puix el voler canvia,
i té fluixeses i demores tantes
com són les llengües i les mans i els casos;
i aquell deuríem, allavors, s'assembla
al foll sospir, que alliberant castiga.
Anem, però, a la úlcera. Ve Hàmlet
¿qué et sents gosat d'empendre, perquè et sentis
fill del teu pare, amb fets més que amb paraules?
Tallar-li el coll, dins la mateixa església.
En lloc no hauria de tenir, talment,
dret d'asil l'assassí: per la revenja
perquè ha d'haver-hi límits?; mes, Laertes,
si vols fê el que et diré, clou-te en ta cambra.
Hàmlet sabrà que tu ets aquí. Llavores
el veuran lloadors de ta destresa,
posant doble vernís damunt la fama
