Si et sents llei de natura, no bo consentis;
no permetis que el llit de Dinamarca
sigui el jaç de l'incest i la luxúria.
Mes onvulla que et portin els teus actes,
no et taquis l'esperit ni res preparis
contra ta mare; el Cel, que se'n captingui,
i deixa-la entregada a les espines
que porta dins el cor per a punyir-la
i donar-li turment. Adéu per sempre!
La lluerna ja diu que és a prop l'alba,
minvant la claredat de sa llum freda.
Adéu, Hàmlet, adéu! Adéu! Recorda'm!
Hostes del Cel! O Terra! On més girar-me?
A l'Infern? Fora, no! Cor meu, detura't!
I vosaltres, mos nirvis, no us tornéssiu
nirvis de vell tan aviat: serveu-me!
Recordar-me de tu! Pobre fantasma!
Sí! mentre tingui la memòria un seti
en aquest món de torbació i deliris.
Recordar-me de tu! Molt més encara:
jo esborraré dels fulls de ma memòria
tots els frívols records, tot ço que als llibres
he après, totes les formes, tots els rastres
que joventut i observació hi posaren;
i sols ton manament serà claríssim
en el volum de mon cervell, sens mescla
de les coses vulgars: pel Cel t'ho juro!
Dona perniciosa!
O vilà que somriu! Damnat vilà!
Escrivim-ho: ja hi ets. Ara ja consta
que es pot ésser vilà, vilà, i somriure:
almenys sé que pot ser a Dinamarca.
