Pàgina:Hàmlet (1920).djvu/77

la més gran malvestat, contra sa vida,
tan cara per a mi, i contra son regne.
Só jo covard? ¿Es que no hi ha qui em digui
que só un vila, la meva testa esberli,
ma barba arrenqui i me la tiri al rostre,
em sacsegi pel nas... i la paraula,
en dir jo — Ments!—no fa que me l'empassi
al fons de mon pulmó? Si així em tractessin,
em contindria, llamp!; car no pot ésser
sinó que sóc cor-de-colom, i em manca
fel que amargui l'ultratge: d'altra guisa,
ja hauria fet de tots els corbs pastura
l'entranya d'eix esclau! Bastaix impúdic!
rufià, traïdor, lasciu, bastaix ferotge!
Oh! Venjança!... Mes, ai!, só ben bé un ase!
Ja és cosa de valent, que jo, el fill propi
d'un tan bon pare assassinat, sentint-me
que infern i cel m'empenyen a venjar-lo,
desfogui el cor, com una mala dona,
amb mots només, i maleeixi i cridi
com el vailet de cuina o la marcolfa!
Quina vergonya! Prou! Cervell, a l'obra!
Tinc entès que algun cop, en el teatre,
hi ha hagut culpables que, ferits de sobte
en veure's en l'espill de l'art escènic,
a crits han confessat llurs malifetes;
que el crim, àdhuc sens llengua, a voltes parla
per orgues verament meravellosos.
Faré, doncs, que eixos còmics representin
una acció com de la mort del pare,
davant de l'oncle. No el perdré de vista,
sondejaré son fons; i, amb que tremoli,
ja conec mon camí. Aquell fantasma
que he vist, pot ésser que el diable siga,
car el diable té poder per fer-se
veure, assumint una plaenta forma;
i qui sap si, talment amb ma tristesa