formava allà una petita cala on l'aigua era tranquila, però profonda i voltada de roques. Va nedar cap ad aquell indret amb el princep, va deixar-lo sobre la sorra més fina i nèta i va tenir l'atenció d'aixecar-li el cap.
Totes les campanes varen tritllejar a la casa blanca, i un gran estol de noies joves varen sortir al jardí. La dòna d'aigua va nedar cap a les roques, darrera les quals va amagar-se. Va cobrir amb algues els seus cabells i el seu pit perquè ningú 's pogués adonar de
la seva ermosa faç i va esperar què succeiria al jove princep.
Poc temps avia passat quan una noia va anar allà. Va espantar-se de primer, però això no va durar més que un instant. Les altres varen anar a trobar-la, i la dòna d'aigua va veure que l princep reprenia l seu coneixement i somreia a totes les noies. Ad ella solament no li podia somriure i li avia salvat la vida. Però ell no n sabia res de tot això. Llavores el cor de la sirena va entristir-se i quan el princep va aver entrat a la casa, va submergir-se ella sota l'aigua i va tornar al castell del seu pare.
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/17
Aquesta pàgina ha estat revisada.
