son lloc i a la seva manera: el pare damunt dels fills, predicant més que res amb l'exemple; en el cassino els companys amb mútuu estímul o convingudes penyores; societats de cultura amb juntes i conferencies, i la propaganda impresa; el mestre, amb la autoritat del saber; i'l rector, naturalment, amb funcions relligioses. Mes cap d'aquests té per què anar a inquirir en l'esperit particular dels actes que no li pertoquin. No volèm inquisidors, ni de l'una ni de l'altra banda.
Som catalans: la uniò en la llibertat està en la nostra naturalesa, i sols lo que fem dintre d'aquest esperit arriba a be. Fem-la aixís, doncs, la Lliga del Bon Mot, i fem-la tots. Mes, si algú ni aixís hi vol esser, que ho digui. O millor, Deu meu, que no ho digui... que no ho digui.
