tàrmel y cuytà a embutxacàrsel d'una manera violent, quan jo'l vaig tractar de lladre. ¿T'hi vas fixar? ¿Te'n recordas? Se l'havía tret y se'l va tornar a embutxacar.
— ¡Grandíssim lladre! — feu l'Osita. — Tu, qu'allavors, ni somniavas en rès d'interessos... Ara sí, que li pots dir lladre, grandíssim lladre!
— ¡Oh, sí; — continuà la Pilar, foragitantse; — venía a veure si m'arrencava la firma de sorpresa, ò, potser, a la forsa. ¡Covart! ¡Miserable! El sobressalt de la conciencia bruta es lo que'l va obligar a ficarse'l plech a la butxaca. ¡Ara ho veig tot, ara ho veig tot! Si'm troba sola ò no més ab en Tiburci a casa, m'arrenca la firma a la forsa, ò me agarrotan y'm matan. ¡Miserable! ¡Covart! Sí, ho veig clar tot, ben clar. Precisament, ahir nit, sens la contraordre que va venir a
les vuyt, la Rosalía hauría estat a vetllar a la seva germana; tot el servey de la cuyna al llit. ¡Oooh! ¡oooh! ¿Ho sents, Osita? Me agarrotan, m'arrencan la firma a la forsa, me matan, potser! ¡Miserable! ¡Covart!
— Ara has dit be lo qu'es. L'home qu'ha fet un anònim com aquell y té la maldat de penjarlo a un altre...
— Ah, no't creguis pas que la Roig no fos capassa també d'escríurel; — digué la Pilar, recordant ab indignació les calumnies in-
Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/332
Aquesta pàgina ha estat revisada.
