Pàgina:Pilar Prim (1906).djvu/333

sidioses d'aquella rival engelosida. — Bona altra púa.
— Ho serà, però del cas d'ara, no la culpis. —
Y l'Osita explicà, llavors, com casualment sabía que la Roig havía estat precisament a les tres pedretes, precisament pels díes en que degué escriures aquell anònim, y que'l seu estat inspirava encara greus temors. Havía fet càlculs y li quedavan, ara, uns atachs d'ofech terribles.
Convensuda axís de la maldat del Ortal, la Pilar havía restat muda.
— ¿Y què pensas fer, tu, ara? — li preguntà per segona vegada l'Osita.
— Lo que't deya ahir: aconsellarme. ¿Què hi diu el teu marit?
— Qu'es lo qu'has de fer; però aviat. Crèume, demana consell a n'en Deberga. —
Y com l'Osita veges que la Pilar se posava rogíssima y callava:
— ¿Quín perill hi veus? — li preguntà ab malicia ben intencionada.
— Què vols que't digui! m'hi vuy pensar. — Y com soltant, en fi, una confessió íntima sens formularla, abaxà pudorosament els ulls y, després d'una pausa, preguntà a mitja veu: — ¿No trobas? —
L'expressiva Osita, agrahida d'una tan delicada confidencia, s'atansà ab la cadira a