De Viquitexts
Personatges
MARTA
TOMÀS
PEPA
MOSSÉN
NURI
JOSEP
ANTÒNIA
XEIXA
MANELIC
NANDO
SEBASTIÀ
PERRUCA
PAGESOS I PAGESES
L'escena, en la terra baixa de Catalunya
i en nostres dies.
Acte primer
Casa-moli a pagès. La cuina. Al fons, banda esquerra, una porta sobre dos graons que estarà coberta per una cortina. Al fons, banda dreta, porta gran que dóna a un porxo: per lo costat dret del porxo s'anirà cap al lloc de les moles; més enllà del porxo hi haurà cases, arbres, etc. A la banda dreta de l'escena, una porta. A la banda esquerra, en primer terme, la llar, i en segon terme una porta petita. Al mig de l'escena, una taula de menjar. Pertot cadires, bancs, eines del molí, sacs de blat, etc. És al caient de la tarda.
ESCENA PRIMERA
XEIXA garbellant blat. Després PEPA i ANTÒNIA.
| XEIXA |
Tant se me'n dóna que quedi net com brut, aquest blat. (Buida el garbell i torna a omplir-lo.) Té: i que li amargui a l'amo. |
| PEPA |
(ve de fora amb un cabàs amb mongetes per esclofollar) Déu vos guard. |
| XEIXA |
Bo! Les d'aquí al costat! |
| ANTÒNIA |
(entrant) Hola, Xeixa! |
| XEIXA |
(indiferent). Hola. |
| PEPA |
Venim a fer companyia a la Marta. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim... Oi, Xeixa? |
| XEIXA |
(seguint garbellant indiferent) Oi. |
| ANTÒNIA |
(cridant) Marta! Marta! |
| PEPA |
(cridant) Som les Perdigones. Surt! |
| XEIXA |
NO sortirà pas, la Marta. Amb això, si veniu a fer les tafaneres, ja us en podeu entornar, que no hi ha feina. |
| PEPA |
(asseient-se) Què vol, aquest? Veuràs: jo esclofollo les mongetes pel sopar. Ajuda'm, Antònia. |
| ANTÒNIA |
(a la Pepa) I pregunta-li del casament. |
| PEPA |
(a l'Àntònia) Espera't. |
| PEPA |
Doncs... Doncs que es casa o no es casa, la Marta? |
| XEIXA |
(cantant i garbellant. Burlant-se'n) «A la vora de la mar/ n'hi ha una donzella...» |
| ANTÒNIA |
(a la Pepa) torna-hi. |
| PEPA |
Xeixa: doncs que es casa?... |
| XEIXA |
Doncs que us caseu o no us caseu, vosaltres? |
| PEPA |
Ves amb què sortiu, ara! |
| ANTÒNIA |
Què n'heu de fer, vós? |
| XEIXA |
Com que ja l'heu passat, lo floret de la joventut... Que l'Antònia ja deu anar pels quaranta. (A la Pepa.) I tu, minyona, si fa no fa!... |
| PEPA |
És que no ens n'amaguem cap, nosaltres, d'any! |
| XEIXA |
Quants, doncs, quants? |
| ANTÒNIA |
Ne tenim... els que ens dóna la gana! |
| PEPA |
Esclofolla, dona! (Fent la carinyosa.) Veureu, Xeixa: nosaltres voldríem saber com està això de la Marta... |
| XEIXA |
(no deixant-la seguir) No sé què us passa a tots los Perdigons, que ningú us truca a la porta. |
| PEPA |
És que si jo em volgués casar!... (Cremada.) |
| ANTÒNIA |
I jo, ves! Jo que... (Ho han dit les dues juntes.) |
| XEIXA |
(no deixant-les dir) El vostre germà gran, el Josep, se va casar; i té, viudo als quatre dies. El Nando és solter, i... res, que a hores d'ara us trobeu per merèixer entre mascles i femelles cinc de la germandat. (Lo volen interrompre. Ell riu.) Cinc de despariats, i que s'estan al saltador... i no n'hi ha de fets. I vaja, que si no es casa la Nuria quan siga més grandeta, se'n perdrà la mena, dels Perdigons. (S'entorna a garbellar, rient desvergonyit) |
| PEPA |
Tot això és de ràbia, Antònia, perquè no s'ha pogut casar amb la Marta. |
| XEIXA |
(cantant i burlant-se'n) «A la vora de la mar / n'hi ha una donzella / n'hi ha una donzella...» |
| PEPA |
I que en deveu tenir, de verí al cos, d'ençà que es va morir el pare de la Marta! Vós us diríeu, és clar: «S'ha mort el moliner; ara em casaran amb la molinera». I mireu's-e: d'això ja fa un any, i us l'espinyeu, el casament, com nosaltres. |
| XEIXA |
Val més que canti. (Segueix cantant.) |
| ANTÒNIA |
Que en té poca a la cara!... |
| PEPA |
Esclofolla! Que no veus que l'engreixes? |
ESCENA II
PEPA, ANTÒNIA, XEIXA i NURI, que ve fent una samarrra de punt de mitja.
| NURI |
(de la porta) Ja he dut a jóc els indiots, jo. Que vinc? |
| NURI |
Com que sempre em renyeu perquè m'estic amb la Marta. És que ella m'estima més que vosaltres. Ai, ai! |
| PEPA |
Bé, digues, d'allò, d'allò. |
(En Xeixa entra i surt del porxo fent feina.)
| NURI |
De primer... De primer colliu-me aquestos punts de la samarra. M'hi engaxat per uns rebolls de tan de pressa... (Los hi cull l'ANTÒNIA) |
| PEPA |
Per què t'hem fet anar a l'ermita, doncs? |
| NURI |
Oh, no hi era, el Tomàs! L'ermitana sí, que m'ha dit unes coses!... I quines coses m'ha dit , l'ermitana! |
| PEPA |
(a l'Antònia, que anava a parlar) Deixa dir a la NURI. |
| NURI |
Doncs m'ha dit: «Mira't, Nuri: tot això que veus, de tot, tot és de l'hereu Sebastià. La caseta en què viviu vosaltres, - vols dir la nostra, PEPA —, aquesta ermita, el molí —aquest, aquest—, el mas gran a on viu l'hereu Sebastià, tot això que sembla un poblet escampat, tot, tot és de l'hereu Sebastià.» Ves si me n'ha dit, de coses! |
| NURI |
Oh! Espereu's-, espereu's-e, que encara en sé més, encara. M'ha dit que si caminava, caminava... d'ara fins a demà al vespre, encara tot, tot fóra de l'hereu Sebastià. Veureu, veureu: que si agafo un aucell, que el deixi, que és de l'hereu Sebastià; que si passa un llargandaix, que no l'apedregui, que és de l'hereu Sebastià; que si corre un barb per la riera, que no el pesqui, que és de l'hereu Sebastià!... |
| PEPA |
I d'aquí, d'aquí, què t'ha dit? |
| NURI |
Doncs jo tot això no ho sabia, i ella, l'ermitana, i l'ermità, que fa quatre dies que han vingut, ja ho saben. |
| PEPA |
I a on era, l'ermità? |
| NURI |
L'ermità? L'ermità se n'havia anat a buscar el pastor, un pastor que és de molt lluny, molt lluny, per casar-lo aquest vespre amb la Marta. |
| PEPA |
(alçant-se) Ja m'ho temia, jo! |
| XEIXA |
(tornant al garbell. A part) Té; elles ho han sapigut! |
| ANTÒNIA |
I qui l'hi ha fet anar, al Tomàs? |
| PEPA |
El Sebastià. Oi, Nuri? |
| NURI |
(que vol fer samarra) Ai, que m'amoïneu! |
| PEPA |
I que no te'n passis res! |
| NURI |
L'hi ha fet anar l'hereu Sebastià. Com que ell és l'amo de tu, i de mi, i de l'ermità, i de la Marta, mira't, ell fa els casament, i mira't, se casen, i... mira't... és l'amo. Plega'm aquest punt, corre. (No li fan cas.) |
| ANTÒNIA |
(al Xeixa) I aquest que no ho volia, que ho sapiguéssim! |
| PEPA |
Doncs hi anirem, hi anirem, al casament, mal que tots se rebentin. |
| NURI |
Jo ja fa temps que ho sabia, que la Marta ho deia, que era de l'hereu Sebastià; sinó que no ho entenia, aleshores, ves. (Riu amb candidès.) |
| NURI |
Jo, jo. Que ho vaig sentir un dia: sinó que no us ho vaig dir a vosaltres perquè me'n donava vergonya. I jo no ho sé, per què me'n donava, de vergonya; però me'n donava! |
| PEPA |
Vejam, què és, això; vejam. |
| NURI |
Doncs una tarda, jo que tenia els indiots a l'ombra dels castanyers, me veigvenir pel camí de baix a l'hereu Sebastià i a la Marta, i jo que m'amago; i ells que passen poc a poc, poc a poc, com si fessin passeio, i sento que deia ella plorant: «Ja ho sé, ja, que sempre tindré de ser teva.» I ell, l'amo, l'amo que li va fer de contesta: «Jo, encara que tu et casessis, i encara que jo em casés, sempre seré teu.» Teu volia dir que ell sempre seria de la Marta. Oi que és estrany? |
| PEPA |
Què et deia jo, Antònia? |
| NURI |
Sí que ho deien sí; i ella plorava, i ell sèrio. |
| XEIXA |
(a part) Fins les criatures s'han d'enterar d'aquestes coses! Jo no ho hauria de permetre, que passés avant, això! |
| NURI |
Pepa, explica-m'ho, això. Que la Marta siga del Sebastià, com tu i com jo..., ja ho entenc; però que ell siga de la Marta... |
| PEPA |
Bé; deixa-ho córrer. |
| XEIXA |
Al menos calleu ara que ve la Marta. |
| PEPA |
Veuràs; ja ho coneixeré, jo, de seguida, si està contenta. |
ESCENA III
MARTA, PEPA, ANTÒNIA, NURI; després JOSEP i NANDOLes dones creuen que la MARTA sortirà de la porta que està coberta amb la cortina, mes ella ve del molí. Avança cap al mig de l'escena amb lo cap baix, i a l'adonar-se de les dones se fica de pressa per la porta de la cortina.
| ANTÒNIA |
Té; si ve de les moles! I nosaltres que ens pensàvem... |
| PEPA |
Vejam què ens dirà quan ens vegi. |
| ANTÒNIA |
Jo em penso que resa. (Cridant-la.) Marta! |
| PEPA |
Marta! Marta! (Ella se'n va més de pressa.) |
(Ja és fora. En Xeixa se n'ha anat ara cap al porxo.)
| PEPA |
(girada cap a la cortina) Veuràs: tant és que facis com que no facis, que hi vindrem, al casament. Pocavergonya! |
| NURI |
Això! Que n'hem d'aprendre, de casar-nos, nosaltres. |
| PEPA |
Ara que ho sàpiguen el JOSEP i el Nando. |
| ANTÒNIA |
Si ja són aquí, els germans! |
(Vénen amb les eines del camp a coll i entren de pressa i cansats en JOSEP i en NANDO.)
| JOSEP |
Ja ho sabem tot, tot. (Ràpid.) |
| NANDO |
Aquest vespre es casa. (Id.) |
| PEPA |
Jo ho he sapigut de primer, jo. |
| JOSEP |
Nosaltres, que ens ho ha dit el Perruca. |
| ANTÒNIA |
A nosaltres la Nuri... |
(La Nuri mentrestant fa samarra.)
| PEPA |
Que li ha dit l'ermitana. (Tot molt animat.) |
| NANDO |
Doncs al Perruca l'ermità mateix. |
| PEPA |
(perquè no cridin) Que ella és allà dintre que s'empolaina! |
| JOSEP |
Doncs ho sabem tot, tot. Veureu: feia dies que l'hereu Sebastià li buscava un marit, an aqueixa, i no n'hi ha trobaven cap que li fes, perquè volia un marit que fos ben bèstia, i més bèstia que tots los de per aquí no el trobaven. I és que volia que no sapigués res de... |
| JOSEP |
Doncs l'ermità, que no pensa mal, va dir a l'amo que coneixia un minyó que és pastor, i que no s'havia mogut mai de la vora dels moltons allà pels camins de les Punxales , i que era un tros de pa. Al sentir-ho l'amo esclafir a riure, perquè ja el coneixia, en aquell beneit de pastor. Com que era d'ell, lo ramat que guardava! I va dir al Tomàs que, si ell s'hi avenia, ja li feia peça. I no sé com s'ho van engiponar que, tot d'amagat, aquests dies ja la MARTA l'ha vist an ell i ell ja l'ha vista, a la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu's-e si és rucàs, el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu's-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones..., potser ni la ferum n'ha sentit, de les dones. |
| PEPA |
Eh que sembla mentida, Antònia, que hi hagi xicotes que es casin aixís? |
| NURI |
Pobra Marta! Ai, ai! Doncs a mi m'estima força, la Marta! I fins un dina, plorant, me va dir que era igual que jo quan era petita. |
| PEPA |
Com tu? Quant pagaria! Vés dient, Josep, corre. |
| JOSEP |
Veureu: ahir va sortir de l'ermita el Tomàs a buscar al Manelic perquè es casin tot seguit que arribi. Que no l'han volgut aquí fins al casament perquè no s'enteri de res. (La Nuri vol replicar i no la deixen.) |
| JOSEP |
L'ermità, a l'anar ahir cap a les Punxales, s'aturà a beure al mas Perruca, i tot satisfet ho va contar a l'hereu Perruca, i el Perruca an a mi. Oh! I que ho va contant a tothom d'aquestos volts! I que aquí no s'ho pensen, i es trobaran que vindrà una gentada al casament. |
| PEPA |
I quin paper més lleig que fa, l'ermità! Ecs! |
| JOSEP |
És que el Tomàs no ho sap, tot això del Sebastià i de la MARTA... Que no ho veieu, que fa quatre dies que el pobre vell té l'ermita? |
| ANTÒNIA |
Doncs jo ho diré tot, i no es farà el casament. |
| JOSEP |
Reïra de...! Sí, xerreu, i l'amo que ens prenga la casa i les terres! |
| PEPA |
(a l'Antònia) Nosaltres, mudes. |
| NANDO |
Res, res; ja s'ho trobaran. |
| JOSEP |
L'amo tot ho fa bé, que és l'amo! Ho sentiu, ruques? |
| PEPA |
A qui dius ruques! Tu sí que ets ruc, tu! |
(Segueixen insultant-se tots.)
| MARTA |
(cremada i plorosa) Fora tothom d'aquí! No vui veure a ningú! |
| PEPA |
Si ja ho sabem tot, dona. |
| MARTA |
Que us en aneu, dic. |
| JOSEP |
ÉS que nosaltres veníem... |
| MARTA |
A casa vostra! (No es mouen.) Que us en aneu! Doncs...! (Agafant eines, cabassos i tirant-los-hi tot cap al porxo.) Teniu! Tot! Tot! Aneu! Aneu! |
(Se'n van replicant.)
| PEPA |
Ai! Les mongetes! (Arreplegant-les de terra.) |
(La MARTA no s'hi ha fixat, en ella.)
| PEPA |
Ajuda'm, ANTÒNIA. (Per les mongetes.) |
| MARTA |
Tots! No vui ningú! Fora! |
| NURI |
Si sóc la Nuri! (Los altres ja van desapareixent.) |
| MARTA |
(carinyosa) Tu, Nuri! Vine; fes-me un petó! Té, i té. (Besant-la i plorant.) Deixa'm! Deixa'm! |
| NURI |
(sortint) Pobreta! No sé què deu tenir! M'ha mullat la cara |
ESCENA IV
Acte segon
La mateixa decoració de l'acte anterior. És al matí.
ESCENA PRIMERA
MANELIC, assegut. NURI, dreta, fent samarra, que ja estarà molt avançada.
| MANELIC |
(molt abatut) Com és que no vas venir ahir tarda, Nuri? |
| NURI |
Pels indiots, home. Ja et vaig dir que els indiots els treia de bon matí i cap al tard. Veuràs: ara com que fa aquest sol ja són al corral. I jo, cap a veure el Manelic! Sinó que passo unes angúnies! (Anant a mirar cap a l'esquerra.) |
| MANELIC |
I per què les passes les angúnies? |
| NURI |
Tinc por que vinga la Marta. Veuràs: abans m'estimava molt, an a mi; i del dia que t'hi vas casar que em té una malícia!... (Ell fa anar lo cap i queda pensatiu.) Jo no n'hi tinc pas de malícia an ella perquè t'estima a tu, MANELIC. |
| MANELIC |
(alçant-se i passejant-se neguitós. A part) Perquè m'estima a mi aquesta dona! |
| MANELIC |
Res: digues, digues. (Tornant a seure.) |
| NURI |
(enrecordant-se'n de cop) Ah! També té ràbia als de casa. Sinó que a ells... Ni sé com t'ho diga; els hi té una altra mena de ràbia. Ves, fins jo em penso que s'ha valgut del Mossèn per no veure'ls. |
| MANELIC |
(amb molt interès) Del Mossèn? Com ha estat això? |
| NURI |
Doncs el Mossèn, que és... això... com ho fan anar?... això... el majordom de l'amo de tot, va venir a dir als de casa, amenaçant-los, amenaçant-los, que no s'acostessin al molí a xerrar. I que al molí només hi tenien d'anar els que hi duguessin blat per moldre. |
| MANELIC |
A xerrar, va dir, Nuri? |
| NURI |
A xerrar, a xerrar. (Asseient-se la NURItambé.) |
| MANELIC |
Que ets bona minyoneta, Nuri! |
| NURI |
(contenta de que l'hi hagi dit) Com tu de bon minyó. Ves, el conill ho diu a la llebre. (Mirant-se'l i rient. Pausa.) I ja fa deu dies que ets casat. (Tornant a riure i mirant-se'l.) |
| NURI |
A què no ho endevines, en què pensava ara? |
| MANELIC |
I què diuen d'aquí les teves germanes? |
| NURI |
Doncs pensava en fer-te una samarra en acabant aquesta. No de color d'esca, no; de blauet, i amb uns vions vermells que t'escauran més!... |
| MANELIC |
No me la facis la samarra, NURI. |
| MANELIC |
Perquè quan tu l'hauries acabada... Pst! Per res, NURI. |
| NURI |
(alçant-se) Me'n vaig; que estic enfadada. |
| MANELIC |
Au: que jo vui que tornis a seure! De seguida! |
| NURI |
(asseient-se mig girada d'esquena) Bueno: em quedo. Sinó que encara estic enfadada. (Se l'anirà mirant de reüll.) |
| MANELIC |
(a part) No: ja no m'hi puc estar més en aquesta casa, que tot me cau a sobre! I a vora de la Marta o em tornaria boig o em moriria! Mes aquella claror no va venir tota sola, i jo vui saber-ho qui era aquell home, per matar-lo! (La NURI tus a veure si el MANELICse fixa en ella.) |
| NURI |
Manelic, que jo encara estic enfadada. |
| MANELIC |
(canviant ràpid) Sí, Nuri, sí. Què vols? Pobreta! Tu sí que encara ets ditxosa! |
| NURI |
(complascuda de lo que ell li diu) Tu estàs trist!... |
| NURI |
Sí que ho estàs, sí. I... saps que t'han donat una muller molt rabiosa? |
| MANELIC |
Que ho diu la gent, que és rabiosa, Nuri? |
| NURI |
Oh!... No ho sé el que diuen. Parlen, parlen. I saps per què t'estimo tant, jo? |
| MANELIC |
Digue-ho, Nuri, digue-ho. |
| NURI |
Doncs t'estimo tant, de primer, perquè em contes aquelles rondalles de llops i guineus que fan aquella por tan bonica. I després t'estimo perquè la gent diu sempre: «Pobre Manelic! Pobre Manelic!» I no ho sé pas per què t'ho diuen! (De cop en un rapte de carinyo.) I vaja, que jo te la vui fer, la samarra! (Se posa a cantar entre dents mentres treballa) |
| MANELIC |
(a part) Pobre Manelic! Doncs tothom la coneix, la meva desventura! Doncs quan al casament reien!... (Alt.) Oh, no cantis, per Déu! No cantis, Nuri! |
| NURI |
Si no canto, home! És que aixís ho acabaré més de pressa això, i aniré per la teva! |
| MANELIC |
Escolta, escolta, Nuri; i què diuen més, què diuen? |
| MANELIC |
La gent. Aquells que fan: Pobre Manelic! Pobre Manelic! |
| NURI |
Ah! Espera't. (Com qui se'n recorda de cop.) Ahir, sortint de missa, hi havia una colla que parlaven de tu. Jo que m'acosto, i tots se van callar, els remaleïts! Veuràs, veuràs: jo que me'n vaig anar tot cantant i fent la distreta, i quan no em veien, m'hi torno a acostar de puntetes, i jo que els atrapo. |
| MANELIC |
I els vas sentir? |
| NURI |
És clar, home! Veuràs, deien: «Pobre Manelic! Pobre Manelic!»... i res més. Com l'altra vegada. |
| MANELIC |
(a part) Quan lo sinyor Sebastià ho sàpiga la mata an ella!... Perquè jo no me'n puc anar aixís sense dir-l'hi tot. (Amb neguit:) Si Déu feia que tornés avui de ciutat!... (Passejant-se.) |
| NURI |
(cridant-lo) Manelic! (Ell hi va.) He, he, he! El món diuen que és molt dolent. Que ho creus, tu, que ho siga, de dolent, el món? |
| MANELIC |
El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes! |
| NURI |
I... (No gosant seguir.) |
| NURI |
Res. He, he, he! Sí, vaja. sí, una cosa: que no tens un germà, tu? |
| MANELIC |
Sóc jo sol, i encara sóc massa. |
| NURI |
Cap? Cap? Ni un de petitet i bufó com tu? Que tingués la meva alçada... |
| NURI |
Per res. He, he, he! Perquè m'agradaria que el tinguessis. |
| MANELIC |
(passant-li la mà pels cabells) Pobreta Nuri! |
ESCENA II
MANELIC, NURI i MARTA. Ve de l'interior de la casa.
| MARTA |
(a part) Sempre aquesta mossota amb ell! Sempre! Si estés anguniat amb mi no li agradaria parlar amb ningú! (Va a la llar i mou el foc, sobre el qual hi haurà una olla. Va arreglant el dinar.) Aquest foc... que sembla que avui ho faci expressament de no encendre's! De què deuen parlar, ara?... Doncs jo no ho vui que parli més amb la Nuri! (Fa un pas per anar-hi; s'atura.) Oh! Déu meu! No li puc manar res jo a aquest home! (Se'n va per la porta de l'esquerra.) |
| NURI |
Ja és fora; i nosaltres calladets com si no hi fóssim, oi? |
| NURI |
Jo estava callada perquè comptava punts. I tu què feies ara? |
| MANELIC |
Jo comptava.. dies. |
| NURI |
Dies? He, he, he! Que te l'estimes força, tu, a la Marta? |
| MANELIC |
Més que a tot lo del món!... Més; molt més!... Com t'ho diré a tu que ets una nena encara?... Perquè jo a la Marta me l'estimava abans, molt abans de coneixèr-la. I me l'estimava tant, que el dia que la vaig veure allà dalt, quan me van dir si m'hi volia casar, vaig respondre: «És clar que sí que la vui!». I li anava a dir an ella... «Vaja, que n'has fet massa de trigar tant temps a venir, Marta!». Si jo t'ho contés tot!... |
| NURI |
Au, conta-m'ho. Conta-m'ho! |
| MANELIC |
Que jo, Nuri, més vegades me l'havia mirada la terra baixa del cim d'aquelles crestes agudes!... I em preguntava, quan lo sol batia per tot aquell bé de Déu de muntanyes, que semblaven muntets de sorra, per a on deu ser la xicota que haig de tenir per dona? I saps què feia per a saber-ho? |
| MANELIC |
(molt trist) Doncs posava una pedra a la fona, donava jo tres tombs tancat d'ulls, feia que espetegués en l'aire la fona, i al llençar la pedra mirava, segur de que cap allà a on cauria aquella pedra hi seria ella, que creixeria aleshores hermoseta com una mata de flors per a mi, per a mi sol!
I la pedra queia cada vegada cap a llevant, i la Marta ve d'una terra baixa, encara més baixa que aquesta: de la vora de la mar! Quin malaventura!
|
| NURI |
Vaja, home, no ploris! Que jo no vui que ploris! (Renyant-lo com si ell fos una criatura.) Ves qui te les feia tirar aquelles pedres! Dolent! I si hagués passat algú per la muntanya i l'haguessis tocat?... (Ella riu.) A riure de seguida! De seguida! He, he, he! (Se posa a plorar al veure que ell no riu.) Té, ja deus estar content! M'has fet plorar! Malviatge l'home! I que jo no sé de què ploro! |
| MANELIC |
(per ell mateix, plorant) No van atrapar a ningú, no, aquelles pedres; que m'han atrapat a mi, que les he sentides al mig del pit, i totes! |
| MARTA |
(tornant. A part) Encara aquí tots dos! (Cridant-la.) Nuri! |
| NURI |
La Marta! La Marta! Té el mocador, té. Que no vegi que plores! |
| MANELIC |
(a la Nuri, sense pendre-l'hi) No, si jo no ploro; no ploro. (Fent per estar serè i apartant-se.) |
| NURI |
(a la Marta) He, he, he! Me pensava que era seu aquest mocador! Com que sóc tant criatura! |
| MARTA |
(amb emoció que no pot reprimir) Nuri!... que no et vui veure més aquí a casa, ho sents? Que no vui que tornis! |
| NURI |
Manelic, corre; que em treu la Marta! (En Manelic segueix apartat.) |
| MARTA |
(tractant de dissimular la gelosia) No és que et tregui jo; sinó que avui estic... que si enraonem sembla que tot m'ho sento dintre. (Per son cap.) Que estic més malalta... (Anant cap el foc i ventant de pressa.) |
Un o més usuaris estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest text.
És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
Comentaris: cap
