La Donzella Isabel

LA DONZELLA ISABEL

N'eren tres fadrins
de La Vilatona,
han anat a Urgell
robâ una minyona.
Ai,
robâ una minyona!
A l'arribar allà,
les portes són closes;
tot tustant, tustant,
les portes se n'obren.
— Bon dia, Isabel.
— Déu vos guard, bons joves.
— Vostre pare, on és,
que us esteu tan sola?
— Mon pare és a Urgell,
i també la mare;
han anat molt lluny
a casar ma germana.
Ara, també a mi
diu volen casar-me

amb un vell vellot,
que a fe no m'agrada.
Es borni d'un ull,
no s'hi veu de l'altre,
esgarrat d'un braç
i coix d'una cama.
— Donzella Isabel,
voleu ser robada?
— Tot això pot ser
si el lladre m'agrada. —
Surt en lo balcó,
veu la cavalcada.
trenta de cavall,
quaranta de l'altre.
Cavall d'un de blanc
bé la n'han muntada.
Surtint del portal,
troben lo seu pare:
— Déu vos guard, minyons,
quina galant dama! —
Un troç més enllà
trobaven sa mare.
— On vas, Isabel?
On vas, desditxada?
Baixa de cavall,
tornem-se'n a casa. —
Ne respòn un d'ells:
— Bé en serà guardada. —

Tot marxant, marxant,
Isabel plorava.
— De què ploreu tant?
De què ploreu, ara?
— Ploro de tristor;
vull tornar a casa.
— No ploreu pas tant,
a casa us aguarden;
menjareu pa blanc,
beureu aigua clara,
i també bon vi
si acàs us agrada.