Vés al contingut

Jochs Florals de Barcelona en 1860/Amor es vida

De Viquitexts
Sou a «Amor és vida»
Jochs Florals de Barcelona en 1860
Silví Thos i Codina




NUMERO 4.


AMOR ES VIDA.





AMOR ES VIDA.
____



¡Ay de mi, que dos cors que s'estiman

son dos rams qu' en un arbre units creixan,
y dos rams axí units ¡ay! s'esqueixan
si apartarlos per forsa se'ls vol!

Lo Gayter del Llobregat.—anyorament.



I.

Del palau en una cambra,
á la hora en que mort lo sol,
plora la trista comptesa
la marxa de son espós:
que al pensar que va á la guerra,
y que pot trobar la mort
lluny dels brassos de qui l'ama
s'ánima 's cobreix de dol,

y ab la forsa del plorar
se li mitx parteix lo cor.
Lo compte, que trist com ella
no cerca ni trob' consol,
sospirant lo front li besa
y li diu plé de tristor:
Esposa mèva á Dèu siau!
¡Dèu vulla darvos conhort!
Mos vassalls van á la guerra
tantost despunti 'l nou jorn,
y enrugallats tots m'aclaman
per llur compte y llur senyor.
La causa es santa, ma vida,
¡ho mana 'l Rey! ¡Dèu ho vol!
sols deu puig quedarse 'n casa
qui no conegue 'l valor.
En mon pit poso la creu,
me calso 'ls durs esparons,
embrasso l'escut dels avis,
y empunyo lo clar pendó:
marxo tòst cap á la gloria!...
Si moro la mort dels bons
ton cor sia mon sepulcre,
en ell guarda mon recort;
mès si viu del camp ne torno,
cenyint garlanda de llor,
á rendir vindré á tas plantas

garlanda, vida y honors.
Mès pensa sempre, estimada,
que axí en vida com en mort,
tú serás sempre senyora,
tú la reyna del mèu cor.
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
La hora soná! No es possible
que 'm detinga en aquest lloch.
Esposa mèva á Dèu siau!
¡Dèu vulla darvos conhort!

II.

Cent voltas lo astre del dia
mostrá á la terra sa cara,
dès que 'l compte fou marchat
á la guerra ab sa mainada.
—¡Ay de qui se'n va y no torna!
¡Ay de qui 's mor de anyoransa!—
Mès ¡ay! de la grèu comptesa,
á qui res la consolava;
perque 's consum si no plora,
y las llágrimas la matan,
que son llágrimas de foch
que tot cuant tocan abrasan.
—¡Ay de qui se'n va y no torna!

¡Ay de qui 's mor de anyoransa!—
Era nit, nit de feresa,
en que 'l vent de las montanyas,
espantant als aucellets,
als aucellets que s'amagan,
bramant baixava, y las flors,
las floretas desfullava,
arrencant feréstechs sons,
sons de mort á las campanas.
Un corb tal volta escapat,
fart de carn, de la batalla,
de la torre del homatje
al cim del marlet s'agafa,
esclata un xiscle, y los cels,
responent á s'amenassa,
retronan per tots cantons
y lo llamp la terra ratlla.
—¡Ay de qui se'n va y no torna!
¡Ay de qui 's mor de anyoransa!—
Cuatre almugavers forsuts
que venen de la crosada,
en aquell tan grèu instant
pel pont del castell entravan;
tres patjes al devant venen
per ferloshi lluminaria:
en llurs espatllas portant
mal guarnit un llit de llansas,

tristos y muts los soldats
ja n'entravan per la plassa;
de la plassa del castell
vers la capella marxavan;
allí posan sobre un túmbol
un cós mort de una llansada,
y á la Verge dels Dolors
n'hi encenen set roijas llántias.
—¡Ay de qui se'n va y no torna!
¡Ay de qui 's mor de anyoransa!—
Dès que lo corb ha xisclat
la comptesa ja finava;
cuan veu entrar als sèus patjes
l'ánima á Dèu ha donada.
—¡Ay de qui se'n va y no torna!
¡Ay de qui 's mor de anyoransa!—
¡Pau á qui 'l mata lo amor!
¡Gloria á qui mor per la patria!!