Cansó de las Ermitas

De Viquitexts


CANSÓ DE LAS ERMITAS.

Portí corona de dotze ermitas,
las habitavan tretze ermitans;
desde la terra semblan petitas,
desde la Gloria semblavan grans.
 De una á una me las han presas
las dotze perlas del meu collar,
las dotze llántias per Dèu encesas,
¡ay! ja no creman en mon altar.
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 Com los ascetas d'aqueixa serra
l' home sospira per ser felís;
¡mes ay! no pense trobar en terra
las flors que naixen al paradís.

 Per que 'n cullissen ells las primicias
n' hi queya alguna de sos jardins,
mes l' home 's tanca l' hort de delicias
hont l' esperavan los Serafins.
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 Aquí la vida se 'ls escorria
com riereta d' onas de mel;
hora tras hora, dia tras dia,
cantant volavan tots cap al cel.
 Quan hi trucava la mort traydora,
- Entra, li deyan, ja estich á punt;
¿del mon vols tráurem? ja n' estich fora;
dels bens que robas no 'n tinch ni un.-
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 Com dotze cordas de ma arpa hermosa
totas batian per amor mèu;
eran la escala misterïosa
per hont pujava l' ánima á Dèu.

 La terra ab ella ja al cel no encaixa,
puig se romperen sos escalons;
l' home no hi puja, l' Ángel no hi baixa
junts á cantarme tendras cansons.
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 Sota una teula de la capella
l' aucell penjava son niu d' amor;
menjar prenia de sa escudella,
ab ell Matinas cantava á chor:
 Are llur celda cau en ruinas;
tan sols hi nian los escorpins;
entre las rosas y clavellinas
que encara hi troban los pelegrins.
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.

 ¿Vostras abellas hont son voladas,
celdas desertas, ruscos sens mel?
¿hont s' en volaren vostras niadas,
nius d' oreneta penjats al cel?

 Per primavera tornat á Espanya
las que en Octubre tristas s' en van;
las que niavan en ma montanya,
¿per primavera no hi tornarán?
 Oh Catalunya, sò ta Patrona;
 tórnam, si 't plau,
las dotze estrellas de ma corona,
que de mes puras no 'n te 'l cel blau.