L'homey

L' HOMEY.

Aquesta cansó se cantará ab la tonada de Lo dia vuyt de Setembre. (Vol. II, pla. 243)

Mos amichs m' estant dihent:
—Joan tu vas malament.
Joan ¿com estás tan magre?—
—Amichs, jo no hi puch fer re;
amichs meus, jo 'us ho dirè,
una minyona m' ho causa.

Ella n' es vinguda al mon,
ben volguda de tothom
y estimada de sos pares;
quieta en l' enrahonar,
discreta en lo festejar
y en lo caminar bons ayres.

Un dia jo la encontrí
soleta en mig del camí
soleta qu' á l' aiga anava.
Jo li dich: «Deu me la gort.
Teresa dáume conhort
sino ma vida s' acaba.»

«¿Quin conhort voléu de mí?
Joan ¿en qué 'us pot serví'
una persona manada?»
«Lo conhort que vull de vos
Teresa, n' es vostre amor,
un pató y un' abrassada.»

«Joan jo no 'us puch servir,
se burlarian de mi
y d' una cosa ve l' altra.»
Tenint aquestas rahons

ple lo cap de confusions
jo anava guarnint mas armas.

«Be me 'n diréu vos Joan
perque conversa deixant,
perque aneu guarnint las armas?»
«Teresa per mos amichs
y per los meus enemichs
que tots me vènen contraris.»

Lo dimoni 'm va tentar,
d' ella 'm vaig assegurar
y li pego escopetada.
«Teresa, Deu te perdò,
has mudat de servidor
y d' esta vida ets á l' altra.»

Ja n' alsaren somatent;
va sortir tota la gent
y repican las campanas.
Ja me 'n varen agafar,
me varen agarrotar
y á la presò me portaren

Me posan cadena al coll
á las camas uns grillons
manillas á mans y brassos.
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  

Del cap me 'n farán un truch
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  
·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  
y del ventre una campana,
de las camas uns bastons,
de tot mos ossos botons,
dels dits dels peus una flauta.