La Societat de l'Espectacle/La ideologia materialitzada

Capítol 9

La ideologia materialitzada.

"La consciència d'ell és en ell i per a ell, quan i perquè és en ell i per a ell per a una altra consciència d'ell; és a dir, que no existeix sinó com a ésser reconegut". Hegel, Fenomenologia de l'esperit.

212.

La ideologia és la base del pensament d'una societat de classes en el curs conflictiu de la història. Els fets ideològics no han estat mai simples quimeres, sinó la consciència deformada de les realitats, i com a tals factors reals, exercint al seu torn una real acció deformadora, amb major raó la materialització de la ideologia que comporta l'èxit concret de la producció econòmica autonomitzada, en la forma de l'espectacle, confon pràcticament amb la realitat social una ideologia que ha pogut refer tot el real segons el seu model.

213.

Quan la ideologia, que és la voluntat abstracta de l'universal i la seva il·lusió, es troba legitimada per l'abstracció universal i la dictadura efectiva de la il·lusió en la societat moderna, ja no és la lluita voluntarista del parcel·lari sinó el seu triomf. A partir d'aquí la pretensió ideològica assoleix una mena de plana exactitud positivista: ja no és una elecció històrica sinó una evidència. En una afirmació tal, els noms particulars de les ideologies s'esvaïxen. La part mateixa del treball pròpiament ideològic al servei del sistema ja no es concep més que com a reconeixement d'un "pedestal epistemològic” que aspira a estar més enllà de tot fenomen ideològic.

La ideologia materialitzada manca de nom propi, així com manca de programa històric enunciable. Això equival a dir que la història de les ideologies ha acabat.

214.

La ideologia, la lògica interna de la qual condueix cap a la "ideologia total", en el sentit de Mannheim, despotisme del fragment que s'imposa com a pseudo-saber d'un tot fixat, visió totalitària, es realitza des d'ara a l'espectacle immobilitzat de la no-història. La seva realització és també la seva dissolució en el conjunt de la societat. Amb la dissolució pràctica d'aquesta societat ha de desaparèixer la ideologia, la darrera desraó que bloqueja l'accés a la vida històrica.

215.

L'espectacle és la ideologia per excel·lència perquè exposa i manifesta en la seva plenitud l'essència de tot sistema ideològic: l'empobriment, la submissió i la negació de la vida real.

L'espectacle és materialment la "expressió de la separació i l'allunyament entre l'home i l'home". La "nova dominació de l'engany" concentrada allà, té la seva base en aquesta producció, per l'intermedi de la qual "amb la massa d'objectes creix... el nou domini d'éssers estranys als que es troba sotmès l'home". És l'estadi suprem d'una expansió que ha tornat la necessitat contra la vida.

"La necessitat dels diners és doncs la veritable necessitat produïda per l'economia política, i l'única necessitat que ella produeix" (Manuscrits econòmic-filosòfics). L'espectacle estén a tota la vida social el principi que Hegel a la Realfilosofia de Iena concep com el dels diners; és "la vida del que està mort, movent-se en ella mateixa".

216.

Al contrari del projecte resumit en les Tesis sobre Feuerbach (la realització de la filosofia en la praxi que supera l'oposició entre l'idealisme i el materialisme), l'espectacle conserva alhora, i imposa en el pseudo-concret del seu univers, els caràcters ideològics del materialisme i de l'idealisme. El costat contemplatiu del vell materialisme que concep el món com a representació i no com a activitat - i que idealitza finalment la matèria - es compleix a l'espectacle, on les coses concretes són automàticament ames de la vida social. Recíprocament, l'activitat fantasiada de l'idealisme es compleix igualment a l'espectacle per la mediació tècnica de signes i senyals - que finalment materialitzen un ideal abstracte.

217.

El paral·lelisme entre la ideologia i l'esquizofrènia establert per Gabel (La falsa consciència), ha de ser emplaçat en aquest procés econòmic de materialització de la ideologia. La societat ha arribat a ser el que la ideologia ja era. La desinserció de la praxi i la falsa consciència anti-dialèctica que l'acompanya, heus aquí el que s'imposa a tota hora a la vida quotidiana sotmesa a l'espectacle; que cal comprendre com una organització sistemàtica de la "aniquilació de la facultat de trobada" i com el seu reemplaçament per un fet social al·lucinatori. A una societat on ningú pot ser reconegut pels altres, cada individu es torna incapaç de reconèixer la seva pròpia realitat. La ideologia es troba en el seu medi; la separació ha establert el seu món.

218.

"En els quadres clínics de l'esquizofrènia", diu Gabel, "la decadència de la dialèctica de la totalitat (amb la dissociació com a forma extrema) i la decadència de la dialèctica de l'esdevenir (amb la catatonia com a forma extrema) semblen molt solidàries."

La consciència espectacular, presonera en un univers degradat, reduït per la pantalla de l'espectacle darrere de la qual ha estat deportada la seva pròpia vida, no coneix més que els interlocutors ficticis que li parlen unilateralment de la seva mercaderia i de la política de la seva mercaderia. L'espectacle en tota la seva extensió és el seu "indici en el mirall". Aquí es posa en escena la falsa sortida d'un autisme generalitzat.

219.

L'espectacle, que és l'eliminació dels límits entre el jo i el món, mitjançant l'aixafament del jo assetjat per la presència-absència del món, és igualment l'eliminació dels límits entre la veritat i la falsedat mitjançant el reflux de tota veritat viscuda sota la presència real de la falsedat que assegura l'organització de l'aparença. El que sofreix passivament la seva destinació quotidianament alienada, és empès aleshores cap a una bogeria que reacciona il·lusòriament davant d'aquest recorrent a tècniques màgiques. El reconeixement i el consum de mercaderies són al centre d'aquesta pseudo-resposta a una comunicació sense resposta. La necessitat d'imitació que experimenta l'espectador és precisament la necessitat infantil, condicionada per tots els aspectes de la seva despossessió fonamental.

Segons els termes que Gabel aplica a un nivell patològic totalment distint "la necessitat anormal de representació compensa aquí un sentiment torturador d'estar al marge de l'existència".

220.

Si la lògica de la falsa consciència no pot conèixer-se a ella mateixa veritablement, la recerca de la veritat crítica sobre l'espectacle ha de ser també una crítica veritable. Ha de lluitar pràcticament entre els enemics irreconciliables de l'espectacle i acceptar estar absent on ells estan absents. Són les lleis del pensament dominant, el punt de vista exclusiu de l'actualitat, que reconeix la voluntat abstracta de l'eficàcia immediata quan es llança cap als compromisos del reformisme o de l'acció comuna amb els residus pseudorevolucionaris. Amb això el deliri s'ha reconstituït en la mateixa posició que pretén combatre'l. Per contra, la crítica que va més enllà de l'espectacle ha de saber esperar.

221.

Emancipar-se de les bases materials de la veritat invertida, heus aquí en què consisteix l'auto-emancipació de la nostra època. Aquesta "missió històrica d'instaurar la veritat al món" no poden complir-la ni l'individu aïllat ni la munió automatitzada i sotmesa a les manipulacions, sinó ara i sempre la classe que és capaç de ser la dissolució de totes les classes retornant tot el poder a la forma desalienant de la democràcia realitzada, el Consell, en el que la teoria pràctica es controla a ella mateixa i veu la seva acció. Únicament allà on els individus estan "directament lligats a la història universal"; únicament allà on el diàleg s'ha armat per a fer vèncer les seves pròpies condicions.