Llegendas catalanas/Los espías
La Comtesa Eimeruds d' Auvernia, esposa del Comte Borrell, s' estava asseguda prop la gótica finestra de sa cambra, y á sos peus la jove y bella Tendula, la hermosa filla de Abdelmelich, la de negras y llargas trenas y ulls brillants, jugava ab los plechs de son vestit. Sobte, s' obrí la porta de la cambra y 'l Comte, seguit de sos cavallers, hi entrá.
— Eimeruds, digué atansantse á sa esposa; l' alarb está molt prop de la ciutat; demá pot ser seria á dins; aixís es que encara que faltat de soldats, per esser tots, com vos sabeu, ab mon fill en contra d' ells, sortiré eixa nit ab mos braus cavallers pera allunyarlos; pochs som vist ells, molt pochs, mes la falta d' homens la suplirá la sobra de cor: si 'ls allunyo, tornarem promte, y si no, pregueu per mí.
Dels ulls de la Comtesa lliscaren duas llágrimas y, besant ab amor las mans de son espós.
— Aneu, aneu, li digué, y que la sort sia ab vosaltres; mes si no es aixís, jo os juro que moriré y ab mi tots los que á la ciutat som, avans de deixarhi entrar l' alarb; aneu, senyor, que jo vetllaré per la nostra honra y per la nostra fé.
Mentres aixís parlava la Comtesa de Barcelona, Teudia, que s' havia alsat promtament quan ells entraren, clavava sas miradas, ara dolsas y melancólicas com una hermosa nit de lluna, ara ardentas y apassionadas, en un dels cavallers que al Comte acompanyavan. Quan sentí que anavan á sorprendre als de sa rassa, son rostre torná més blanch que un lliri, mentres que posant sa ma demunt son cor, semblava com si 'l volgués contenir; sos llavis tremolosos se mogueren sens articular un mot y sas mans suplicantas se estengueren envers lo gentil cavaller; vacil-lá un moment, y caigué en terra. En aquell moment Eimeruds acabava de pronunciar la última paraula; al veure sense sentits á la gentil y estimada donzella, la agafá en sos brassos, y 'l jove guerrer hi corregué també esclamant:
—Teudia, Teudia, ma estimada!
Ella obrí 'ls ulls y 'l rebujá de sí com esgarrifada. Tothom se cregué que lo temor per la vida de son amat havia sigut la causa de son desmay. Eimeruds era la primera en aconsolarla ab tot y que son cor estava ple d' amargura; mes la hermosa filla del desert no escoltava sas paraulas; sumament excitada, sos ulls divagavan d' açí d' allá com cercant alguna cosa, mes sens fixarse en cap, sos esblanquehits y tremolosos llavis se morian sense dir res. Los últims cavallers de la comitiva del Comte ja havian sortit de la cambra y forsa li fou també ferho al jove enamorat, mes avans torná á atansarse á ella y li besá amorosament las mans. Ella baixá llavoras fins á ell, que tenia un genoll en terra, sa agraciada testa, y baix molt baix, pronunciá eixas paraulas á sa aurella.
—No surtis de la ciutat eixa nit.
Lo cavaller alsá 'ls ulls admirat, mes ella ja havia desaparegut. La Comtesa entrá en la cambra de sa predilecta donzella á la que havia arrancat de la esclavitut y de la falsa religió, y á la que tant d' amor tenia.
—Que avisen á son pare, maná la Comtesa al véurela tan febrosa.
—Ah! no, no, cridá la donzella com fora de sí, mes creyent que parlava aixís dominada per la febre, ningú 'n feu cas, y pochs moments desprès, l’ antich Abdelmelich, puig ab sa filla havia ell també abjurat la lley de Mahoma, entrá en la cambra d' aquella, feu acatament á la Comtesa, s' atansá á sa filla, y quan la hagué mirada,
—Oh ma filla! esclamá, lo dols consol de ma vellesa, ¿qué t' ha passat, que estás aixís?
—Tant malalta la trobeu? preguntá Eimeruds.
—Oh molt, molt, ma pobre filla! digué ell pegantse cops al pit y estirantse 'ls cabells.
—¿Qué convé fer, donchs, pera salvarla? torná á dir la Comtesa; ja sabeu que jo la estimo com á una filla.
—Ho sé, senyora, ho sé; no puch oblidar que á ella y á mi 'ns salvareu la vida quan cayguerem en mans de vostres soldats, ni puch oblidar tampoch la solicitut atenta y carinyosa que per ella haveu tingut, aixís com també per mí: Dèu vos pagará tants de favors.
—Mes qué hi ha que fer?
—Primer de tot, li convé un gran repos; no permeteu que entri ningú; que no 's fassa ni 'l mes petit soroll, que ella no digui ni una paraula, y ab un brevatje que jo li daré, pot ser logre aturar lo mal; mes voldriau dirme, senyora ¿qué la ha posada en eix estat? pot ser no feya un quart que jo la havia deixada bona y contenta.
—Y ho estava un moment avans de cridarvos; ¿voleu saber la causa? digué la Comtesa sonriguent, mes tenint sas galtas banyadas de llágrimas,—ha tingut de comiarse de son amat cavaller.
—Oh! feu lo convers obrint desmesuradament los ulls y clohent lo puny; mes contenintse s' esforsá en fer apareixer un sonris en sos llavis, y girantse humilment á la Comtesa.—Estigueu tranquila senyora, li digué; promte curará ma filla sino es mes que aixó.
Eimeruds surtí de la cambra, y á instancias del pare de Teudia lo deixaren á ell sol pera vetllarla.
—Ningú ab mes cuidado que jo la vetllará, ningú ab mes carinyo la cuidará, deya ell.
Tant bon punt restá sol ab sa filla, tancá totas las portas y atansantse á ella, apesar de la quietut y repós que, segons digué ell, mol versat en medicina, Teudia havia menester, la agafá de las mans dihentli:
—Que ha succehit, hermosa flor del desert? ahont va aquest nazaren, que aixís t' has conmogut?
Ella feu un moviment pera rebujarlo, mes ell s' aferrá mes á ella y seguí dihent:
—Parla, parla: los moments son preciosos; ta tardansa en respondrem podria ser causa de desgrácia pels nostres; tu, á qui 'l Profeta distingeix de tal manera, tú que serás la que 'ns tornis l' óasis de ventura que aquí tinguerem, tu la mes hermosa de las fillas del Profeta, parla y no tardis, perque sinó, si per ta causa 'ls succehía algun dany ¡ay de tu! serás malehida de ton pare y de tots los teus, y no veurás jamay florit lo jardí de ta ventura.
—Oh pare! no exigiu de mi que parli.
—Perque no? serias acás perjura á la religió de tos pares? ¿t' hauria enganyat la esposa del causador de nostra ruina? Oh ma filla! que no penetrin en ton cor jamay sas pérfidas paraulas; tu y jo som aquí, no mes que pera vetllar pels nostres germans, no pera deixarnos enganyar per las caricias ni paraulas de cap nazaren. ¿Creus tu que si jo hagués volgut no hauria trobat medis de fugir y endúrtemen? mil voltas foram lluny d' aquí, si jo no hagués cregut que aquí 'ls podiam ser á ells mes útils; aixís ma filla, tu que tens la confiansa de la Comtesa, tu que saps lo que passa, dígasme lo que hi ha avuy, que sento passos per tot arreu y soroll de armas; dígasme ¿ahont va aqueix cavaller que s' anomena ton galant?
Teudia suspirá.
—Parla, torná á dir ell impacient y moventla ab violencia.
—Oh no, no, jamay; digué ella.
—Com no? filla perversa, com no, si jo t' ho mano?
—Per Alá os prego que no 'm feu avuy obrir los llavis, per que 'm sento morir.
L' alarb mirá á sa filla y la vegé realment com agonitzant. Per un moment son cor de pare se enterní, mes tornantse á recordar de sos germans, torná á instarla á que parlés; ella ni tenia forsas pera ferho ni l' amor que tant intensament per lo jove guerrer sentia li deixava fer, pero ell, ara ab caricias, ara ab amenassas, ara ab un mot, ara ab un altre, endeviná lo que sa filla volia callarli. S' havia descubert que 'ls alarbs volian assaltar la ciutat, y surtia 'l Comte y sos cavallers á sorpendrels á ells. Aixó deduhí de las paraulas d' ella, y ab tot y lo pitjor que estava despres de la escena que acabava de tenir lloch, la deixá y surtí del palau sense que ningú li digués res, com á persona que era benvolguda dels Comtes, y cregudas las guardias de que anava pera alguna cosa convenient; aixís mateix eixí de la ciutat, pensant los centinellas que anava á presidir la marxa del Comte. Un xich despres, tornárense á obrir las portas pera eixir est y sos cavallers.
Era ja molt avansada la nit. Na Eimeruds, agenollada als peus de un Sant Crist devant del qual una petita llántia feya una llum vacilant y trista, pregava per son espós. Sobte, li semblá sentir un sospir; girá 'l cap, y per entre la mitj oberta porta vegé passar una ombra blanca; alsás la noble matrona, y al ser prop del llindar, sentí uns passos lleugers que s' allunyavan pel corredor, é hi distingí encara la blancor d' un vel; sumament agitada, cregué que alló era un avís del cel, y que un gran perill los amenassava; cridá á tots sos servidors y pochs soldats que allí quedavan, y fent despertar als habitants de la ciutat al so dels bélichs instruments, ordená que tothom, xichs y grans, joves y vells, se preparessen per la defensa, cadescú ab las armas que tingués ó pogués trobar, y que tot aquell que 'n tingués de sobreras y totas las que en lo palau hi havia fossen entregadas. Estava persuadida de una desgracia; l' anar á escometre al exércit enemich ab tant poca gent era una temeritat, y sols son gran valor ó un miracle del cel podia salvarlos: en no sent aixís, l' alarb se rebateria ab mes furor contra la ciutat, y, no estant tots ben previnguts, era fácil que se n' apoderés.
Poca estona feya que 'l poble s' havia juntat á la plassa, que s' havian doblat las centinellas ó atalayas y que tothom estava previngut, quan sentiren uns grans crits part de fora de las murallas. La noble esposa de Borrell anava á fer obrir las portas, creguda de que 'ls seus eran perseguits, quan sobte, y entre mitj de una cridoria espantosa, una cosa passá per demunt de las murallas llensada ab la punta de una ballesta y aná á caure al mitj de la plassa. Un crit d' horror ressoná per tota la ciutat al mateix temps que, llensada també del mateix modo, una altre'n caigué al costat d'aquella, y despres d'aquesta una altre fins á cinchcentas, que era los caps d'en Borrell y dels que l'acompanyavan. Heus' aquí lo que havia succehit. Al sortir Abdelmelich, havia trobat las avansadas dels alarbs que cautament s' atansavan; al saber la nova que aquell los doná, corregueren ab sos voladors caballs de rassa á darne part; y quan lo Comte fou un xich lluny se trová atacat per retaguardia; los moros l' havian deixat passar, ben amagats, tancant lo pas derrera seu. Admeteren los cristians, ab tot y las grans ventatjas que l' enemich tenia, la batalla, quedant enterament destrossats, y 'l Comte ab los pochs que quedaren vius, se tancá en lo castell de Ganta prop de Caldas de Montbuy: despres de una resistencia desesperada, fallats de medis pera defensarse, foren tots morts per los alarbs, y, tallantlos lo cap, los tiraren de aquell modo, pera aterrar als de dintre y, atrapantlos desprevinguts, apoderarse de la ciutat. La noble viuda de Borrell restá un moment sens esma morta de dolor y esglay.
Sobte, una dona, millor diré, una fantasma embolicada ab un mantell blanch, mitj coberta per sos llarchs y hermosos cabells d' atzabeja que destrenats portava, se presentá devant sos ulls; son rostre era tan blanch com la roba que la cubria, mes sos ulls eran vermells com la grana; ningú la hauria coneguda per aquella hermosa jovensela que sempre á la Comtesa acompanyava. Fins aqueixa duptá un moment si era ella; la desditxada donzella, presa de febra, quasi ni dreta podia tenirse; y estenent una ma, que semblava la de un cadavre per sota 'ls plechs del mantell.—Preneu ma vida, digué, que jo so la causa de aqueixas morts. Tothom restá admirat al sentirla, y molts cregueren que era 'l mal lo que aixís la feya parlar, mes ella seguí, dirigintse á la Comtesa:
—Haveu recullit á la serp dins vostre si, y la haveu amagada, y ha vingut un dia que la serp ha llensat verí, y á sa verinosa alenada s' han marcit las flors mes bellas del jardí: quantas voltas vos han vensut, jo n' he tingut la culpa: no estava en lo vostre palau per agrahiment ni carinyo que os tingués per vostres cuidados pera mi, per haber salvat la vida de mon pare y la meva; no profesava la vostra religió perque en ella cregués, sino pera enganyarvos millor, pera poder aixís mereixer vostra confiansa y tramétrela á mos germans per medi de mon pare, venjantnos aixís de nostras passadas derrotas y esperant tornar á conquistar ab eixos medis aquesta estimada y perduda ciutat; avuy ha arrivat lo dia de lograrho, y ja puch morir contenta; mos germans que lluyteu al altra part de las murallas, digué alsant la veu ab exaltació, ¿me sentiu? ¿esteu contents de mí?
Y tornantse á girar á la Comtesa que horrorisada la escoltava, seguí:
—Y jo, aixís, he causat la vostra desventura, mes també la mia, puig que també han mort á aquell que era ma vida.
Y dit aixó, s' arrossegá mes be que caminá fins á estar al peu de un dels caps, y agafantlo se l' acostá als llavis mormolant:
—Flor y esperansa de ma vida, quan promte t' has marcit! Despres seguí parlant sens que ja ningú la entengués; poch á poch sol sos llavis se movian sens que digués res; despres ni aixó feu; havia mort.
Na Eimeruds, passat lo primer moment, recobrá tot son valor y á ella 's degué que la ciutat aquell dia no perdés lo que tant havia costat de guanyar y conservar. Los moros foren derrotats, deixant mils de morts al peu de las murallas de Barcelona, y ella quedá regenta fins á la vinguda del fill de son marit y de Letgarda, lo Comte Ramon Borrell, que era á ferlos la guerra.
Allí ahont caigueren los cinchcents caps s' aixecá una iglesia, iglesia que subsisteix baix la advocació dels mártirs Sant Just y Sant Pastor.
Nota.-La tradició diu que 'ls moros se tornaren á apoderar de la ciutat, mes com no 's troba aixís en cap historia havem cregut millor regirnos per lo que esta diu.