Misteri d'Adam i Eva

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Misteri d'Adam i Eva

d' anònim

Edició provinent de Altes und Neues aus Spanien von Julius Freiherr von Minutoli. Berlin: Allgemeine Deutsche Berlags, 1854, pp 221-231
Misteri de Adam y Eva.


PERSONES.
Deu Pare.

Angel Chèrubi.
Angel del Llegò.

Adam. Eva.

La Serpent.
La Mort.

Comenza Deu, y ans de comenzar se obri lo cèl ab molta música mentres que baixa, y en ser en terra, pàra la música, y diu Deu rahonant entre sì, en veu ferma y espayosa.

 Deu. Puix ya he creat los cèls y la terra,
lo sol, la lluna, ab lo firmament,
esteles, planetes, signes sens erra,
la mar, los peixos ab altra desferra,
de animals diversos ab tots cumpliments;
fasám ara el home á nostra semblança,
al cual obeixquen les coses creades.

Ara lo fà Deu al home, y el pren de la ma, y el home está sense esperit, y Deu lo respira en la cara, y obri els ulls, tantots se adorm, y Deu lo recolsa en terra, y es fà dos pasos arrere, y diu en veu plena y espayosa.

 Deu. En lo firmament, la mar y la terra
no es cosa creada, que sia mes bella,
donemli ajutori ab qui puga estár,
fasám dons la dona de la sua costella,
en qui lo mon se puga gojar
de tot lo creat sens rua, ni mella.

Ara sacosta Deu al home, y trau á la dona de la sua costella, y la dona se agenolla al costat de Adam, y diu Deu.

 Deu. Adam, desperta, mira, pren esta doncella,
y ensemps en lo mon vullau procrear,
y de ta progenie se omplirá la terra,
ahon amplament podreu habitar.

Ara es desperta Adam, y se agenolla dabant de Deu, y Eva al costat esquerre tambè agenollada, y fan acatament à Deu, y diu Adam en veu ferma.

 Adam. Aquest os de ma costella
de osos meus lha haveu creat,
perque unit estiga ab ella,
y en amor confederat.

 Ara abraza Adam à Eva, y diu Deu.

 Deu. Menjau á vostra fantasia
dels fruits del Paradis terrenal,
sols lo fruit de aquell no sia,
que es á saber lo bé y lo mal;
perque en lo punt que en menjareu,
será el castich de tal pecat,
que certament de mort morreu,
sens remey, ni pietat.

Ara Deu els dona la bendiciò, y sempuja al cel en mùsica, y en habersen pujat Deu, Adam y Eva se alcen, y van pasejant lo Paradis, y diu Adam en veu alta.
 Adam. O excelses maravelles!

primors subtils, molt grans y bells,
veig en est hort:
que fresques aygües, y quin confort
de olors tan fines!
que fruites! què plantes á tan divines!
o que fragancia
de aromátichs, y abundancia,
y altres primors!

 Ara diu á Eva.

No veus, Senyora, los colors
de estes floretes,
com son perfectes y devisades?

 Ara fan acatament à Deu.

Lloem á Deu, que les ha criades,
ab cor sancer.
 Eva. Etern saber, senyor Adam, es lo de Deu:
no contemplau y compreneu
lo gran concert,
que tot florix, y res no es pert
de quant hia?

 Ara sempuja la Serpent al abre.

Anarmen vull, Senyor en llá,
si a vos plau.
 Adam. Anau, Eva, y pasejau,
que asi os espere. (Gitas à dormir Adam.)
Crida la serpent à Eva per tres vegades, y à la ùltima respon.
 Serpent. Eva, Eva, Eva, no te alteres.
 Eva. Qui eres tù, qui així em nomenes?
 Serpent. No en veus? Serpent.
Considerant lo manament
que eus ha fet Deu omnipotent
en aquest hort,
ahon consestix tan gran deport,
he vengut prest.
 Eva. Y dons, que vols?
 Serpent. Yo no vull res
pero seria bé saber,
per què eus ha manat Deu,
que no menjeu de aqueix fruit?
 Eva. Perque vol expresament
que no el toquém,
ni cuit, ni crù,
que si el mordém,
mordrans la mort.
 Serpent. Menjau, mordeu, que no morreu,
y ab tal gust tindreu de port,
y així sereu semblans á Deu.
 Eva. Serpent, ya veig quem vols tentar,
y vols que hatja de trencar lo manament
de mon Senyor Omnipotent,
mes no ho bull fer,
que cert aqueix es mon parer.
 Serpent. Per què publican vostra rahò
peral opòsit,
ò declarau vostron propòsit?
 Eva. Ya hue dit, per no morir,
que si á tù et vull obehir
en menjar de aquest fruit,
tantost morré,
que el Etern Deu així ho digué.
 Serpent. Si Deu volguera,
que no en menjaseu algun dia,
nous lo mostrára,
ni entre els altres lo creára,
per hon me par,
si no en menjeu sereu salvajes
sens caber.
que si Deu vos diu morreu, fonch
per feros por,
perque el serviseu ab amor,
car si en menjau, sabreu
bé y mal, com certament
sab Deu molt bé,
y lo saber es gran cabal;
preniu dons, puix vos convé.
 Eva. Si per menjar de aqueixa fruita
tinch de pujar á tan alt grau,
com de present manifestan,
yo so contenta.

 Pren Eva la manzana, la mocega, y diu.

 Eva. Per cert, que es fruita
quem agrada per la sabor,
ara conech lo gran error que yo tenia,
manifestant que no volia;
mes vullne dar
á mon marit prest á menjar,
perque sapia lo bé y lo mal,

y ab tot capia ab gran saber.
Ara và Eva buscant à Adam, y cridanlo ab veu amorosa, y el troba adormit, el desperta, y diu.

 Eva. Adam, Adam? Ha Adam?
 Adam. Eva? (Despertas.)
 Eva. Ab gran plaer vos vull contar
lo que no os puch amagar.
 Adam. Y es?
 Eva. Que he menjat
del fruit aquell,
quens ha vedat nostre Senyor.
 Adam. Eva, diyau, qué tal error haveu comés?
no sabeu, que ens ha promès
la mort cruel
en semblant cás lo Rey del cel?
mes bé es demonstra
lo molt fragil forza vostra
en resistir
lo que ens fará la mort sentir.
O pena greu!
que nons harja manat Deu
sino guardar,
que no haguesem de menjar
de aqeixa fruita;
y vos tantost ab tan gran cuita
nhaveu menjat!
No cometré yo tal pecat,
ni villania;
ans ab molta cortesia
men guardarè,
y deix fruit non menjarè.
 Eva. Molt gran temor
mostrau tenir, senyor, á laspra mort;
que Deu ya haurá mudat dacort;
puix yo em veig sana,
y he menjat be la manzana;
per sò menjau,
y eix tan gran temor deixau,
que así os ne porte,
y en asò molt vos exhorte,
que em digau si,
car cert me plaureu à mi,
que Deu Etern
no ha menester aquest gobern,
ni el reservar
fonch per volersen seciar;
mes per tenir
en quel hatjám de obehir,
guardant en ell
lo tal manament fet per ell.
 Adam. Per cert que eus ha donat
molt poch saber
aqueix fruit bell, sabent molt bé,
que no el guardaba per ell.
Voleu saber,
aqueix fruit bell nons fon vedat
per lo increat,
sino per veure en quant seria estimat
son manament,
per hon verdaderament
non menjaré,
ni menys la mort mescrearé
per ningun camì,
encara que quant toca á mi,
es un no res;
mes trists dels que vindrán després,
que plorarán
per lo que culpa no tindrán!
Y si dieu que nhau menjat,
y no sou morta,
vos morireu, quant Deu voldrá,
y mes, que no sabreu, com, ni quánt será.
 Eva. Be sens matará per un bosì,
ni voldrá vengar de mi,
sent sa factura?
No temau desaventura,
que yo, cert que no puch creure,
que sin menjau,
qué eus costará?
que veu que nostron Deu Omnipotent
per espantarnos,
inocens, per castigarnos,
nos diu: morreu;
còm creeu, que ignoraba Deu,
que yo havia
de pecar en aquest dia?
No os vull dir mes,
sino voleu, no mi dò res;
que ara conech,
y molt clarament entench
quant me estimau;
tan cego sou, que no mirau,
que qui ens ha dat
vida, bens y tal estat,
no ens matarà,
ni en res de asò en dispagarà?

Ara fa Adam un estrem de gran pesar, y mostrantse molt temeròs, diu.

 Adam. O greu porfia! (apart.)
Puix, en tot cas, voleu que menje
deix fruit, que Deu nos vedà,
yo ens promet, que ell se en vengue,
vos vereu que ne ixirà.

Pren Adam la manzana tremolant, y apenes sen menja un bosì, crida Deu ab gran colera.

 Deu. Adam, ubi es?
Adam despullat. Oin, Senyor, la vostra veu,
fugí trobanme despullat.
 Deu. Què estás nú? qui tha mostrat
fer contra el manament meu?
 Adam. Esta dona ho ha causat,
que emdonás per companya.
 Eva. Puix tampoch la culpa es mia,
que la serpent me ha enganyat.
 Deu enujat. Sobre els pits aniràs, Serpent maleyta,
ton past serà, que menjaràs, la terra,
tindrà mon fill la mare tan beneita
que et romprà el cap, y et dara mortal guerra.
Y tu, Eva, multiplicats serán tots parts á pena,
y à ton marit seràs dona sosmesa:
esterils, anys, Adam, será la tua estrena
del teu pecat, y de suhor molt plena,
y perque del pecat me pagues pesa
será el teu cos llanzat de esta Devesa.
 Deu crida al Angel.
Angel molt fort y preminent,
Ministre meu imperial,
llanzau al desobedient
Adam del Parais terrenal.
 Angel. Adam, yo et port dolorosa embaixada,
y et vè de part del Senyor Deu eternal;
diu, que perdau lo Paradis terranal,
la qual ciutat tan malament haveu guardada.
 Adam y Eva. Peccavimus, iniquè egimus,
parce nobis Domine.
 Angel. Per molt llarch tems en vida fatigada,
diu que ab suhor de vostra faz viureu,
puix sou venguts contra el manament seu
per lo consell de la Serpent malvada.

Adam y Eva cantant, y fugint del Angel que els amenaza.

Angel beneyt, puix Deu nos ha llanzat
del Paradis, é condemnats á mort,
de nostra part tenim recort,
com de ses mans nos ha fet é format
á la sua figura.
 Angel. O trists mortals! de mort ab greu sentencia,
puix no obeis los manaments de Deu.
 Ara la mort els abraza.
de aquest delit, forza es que os naneu;
treballs, y afanys pendreu ab paciencia:
en laspra vall de plors, gemechs y pena,
viurás, Adam, ab Eva é tots tos fills
per ton pecat lligats ab forta cadena,
y en seps, ab tu badeig, natura humana,
que el infinit Senyor Deu així ho mana.
 Adam y Eva cantant.
O Juje just, Senyor, mercé ens hajau,
é nons doneu sentencia tan forta,
perque os pregám, Senyor, que ems vullau dir
si podrem may el Paradis obtenir.
 Angel. Vostra clamor dabant de Deu es pujada,
diu que eus fará gracia especial,
que pendrà carn per obra divinal,
é naixerá de una Verge Sagrada
veu Deu y Hom; dons nous desespereu,
que certament per tots morirá en creu,
llavons sera natura reparada.

Quant se despedix lo Angel, canten un duo, y en havent acabat, toquen les sirimies.

Domine Deus noster, in te sperantes non despicies.
Eruisti nos ex inferno inferiori.