Vés al contingut

Tragèdia de Caldesa

De Viquitexts
Sou a «Tragedia de Caldesa»
Obres de J. Roiç de Corella


TRAGEDIA DE CALDESA
RAHONANT VN CAS AFORTUNAT QUE AB VNA DAMA LI ESDEUENCH


A
tan alt grau lestrem de ma dolor ateny, que de present me dolch, en algun temps sia ver ma tristor finar pugua; en aço passe los infernats, quel esser trist me delita, e so content ma dolor eternament coldre. E, si a ma dolorida penssa alguna hora la mort se presenta, refuse acçeptar, per lo delit que la perdua de ma vidam porta. ¿Com, donchs, sera, causa de tanta dolor escriures pugua? ¿Quin paper soferra esser tint de legea de tant crim? ¿Consnetra layre que veu se conforme, per a que tanta culpa clarament sia lesta? Obras linfern, esperits inmundes sobreixcha; tornen los elements en la confusio primera: mostren se clar els dampnats les penes, per que lo mon, en terror conuertit, alegria no çelebre. Estiguen los rius segurs e los monts cuytats correguen; bollint la mar, los peixos a la rriba lançe; repose lo sol dauall labitable terra, e nunqua ja mes en nostra uista los seus daurats cabells estengua; nos compten pus del any los dotze mesos, e sola vna nit lesdeuenidor temps comprengua.

Mas ¿per que vull ab larguea de paraules encarir crim de tant sobre abundant legea, la qual, planament rahonada, feredat de tant espantable marauella ab si porta, que es inpossible los hoynts, sens gran alteracio, les orelles a tan profanes paraules abandonen?

En la part del mon a la qual encara de present de la gentil filla d Agenor propi nom li resta, en la feroçe bellicosa prouincia d Espanya, en lo delitos amenissim regne de Valençia, dins los murs de la sua major çiutat, regnant aquell que al animos troya ha sucçehit en egual animo, Rey don Johan, vna inclita donzella, en bellea sens par, en auisament passant totes les altres, ab gracia e singularitat tan estrema que seria foll qui en sa presencia algunaltra lohas en estima de tanta valua; dellibera, apres que en son seruir molt temps de mon adolorit viure despes tenia, los meus canssats pensaments, ensemps ab ma persona, en lo desigat estrado de la sua falda descanssasen.

Largua istoria seria tenyir lo paper de les enamorades rahons quentre nosaltres, ab mostra destrema benuolença, passauen: ffengia la bella Senyora tant contentament de mos passats seruirs e presents paraules, que lo seu esser en mi transpostave, tot lo que a sa volentat, persona e viure sesguardaua, abandonadament deixa en discreçio de ma coneixença. Mas, per que de mi sols no fos ver parahis en aquest mon hauer ates, apres poch espay de tant reposat estament, tocant a la porta de la casa, dix lauisada Senyora, que, per aquella hora, esperaua vna persona, ab la qual, sens tarda desempaxant de molta necessitat breus fahenes, a mi tornaria, per que ab mes repos tot aquell jorn, algu no tingues poder partir dos persones, a les quals estrema benuolença, en tan alta e delitosa concordia acordaua.

Ab esperança de tant discretes noues, romangui yo sol en la cambra, la porta de la qual ella nos oblida, ab fel tancadura, sagellar. No se si fretura de finestra feya la casa tenebrosa, que a mi paregue, dos hores apres mig jorn, la nit ab ses escures ales occupaua la terra, ho si Apollo amagaua la sua luminosa cara, estimant cosa no rahonable, aquesta casa fos per ell illuminada, a la hora que tant desonest crim se cometia.

Axi passi la major part de aquest egipçiach dia, sol, e acompanyat de molts e duptosos penssaments. Lo cos, carregat per fexugua carregua de mortals enugs, lançant sobrel lit, esperaua la fi de tant enujosa tarda; pero ma penssa tribulada, no consentint la mia persona estar segura, fon me forçat, passejant, seguir la varietat de mos trists e sotliçits penssaments. Dreçant los vlls a vna pocha finestra que en lo pati de la casa responia, viu vn home que, ab continença desperar algun altre, suaus passos passejaua, donant resposta, als qui de la bella Senyora demanauen, quen fahenes secretes e de gran inportancia occupada estaua.

O, piadosos hoints! Transportant vostres misericordes pensses en mi, digua caseu si semblant dolor a la mia james ha sofert, e ab adolorit penssament mirau la tristor que a tal hora ma trista penssa combatia, esperant quina seria la fi que de tant doloros prinçipi esdeuendria. Mas ¿per que detinch lo temps, cercant paraules a tanta pena conformes, puix es impossible tan gran tristor rahonar se pugna? A la fi, restant del dia tan poch, quels caualls de Febo delia les colones de Hercules en locçident calçiguauen, los meus plorosos vlls mereixqueren veure la tant estimada donzella, que, partint se de vna cambra, gest, paraules, abraçar, ab altres mostres de amor estrema, de honestat enemigues, a vn enamorat presenta la figura: praticha, manera, graçia e gentil continença de la qual descriure deixe, perque la fi de la present, sol esguarda en fer pales quant la granea de ma desauentura les altres totes auança. E, per cas de mes aduerssa fortuna mia, lo darrer comiat al terme de ma hoyda arriba, en estil de semblants paraules: «Adeu sies, manyeta!» tancant la darrera sillaba vn desonest besar, lo so del qual les mies orelles ofene, no de menor ofenssa de la que sentran en la trista vall los de la part sinestra, dient los nostre Redemptor: «Anau, maleyts, al foch eternal!» quant, ab justa sentencia, en aquest mon formara les sues darreres paraules.

Partint se de la casa lo tant estimat enamorat, feu li present la Senyora de vna tan loçana e homil reuerençia, que sol la gonella feu estalui lo seu genoll esquerre no toquas la dura terra, senyalant ab la sua bella cara, tristor no pocha de la sua abssencia. Acompanya les sues espatles ab piadosa e enamorada uista, acostant se apres a vn pou, que poch espay della distaua. Ab la freda aygua assaia apartar de la sua afable cara, la color e calor que, en la no sangonosa, mas plaent e delitosa batalla de Venus, pres hauia; e, acostant se al carçre de la mia trista preso ho cambra, obrint la porta, fengi alegria de la mia vista, tanta com hauia mostrat vera dolor, al que en estrem amaua, de la sua partida.

Estaua, pero, la sua delicada persona maculada, semblant a roses ab blanchs liris mesclades, si ab sutzies mans se menegen; que la persona del galant que ab ella reposat hauia, era en estrem no conforme al delicament de tan tendra donzella.

Demanant me si la sua tarda me era estada enugosa; que les fahenes que desempaxat hauia, sino ella present, no era possible se acabassen: o, Deu inmortal, qui lo mon en nombre, pes e mesura regint, les creatures ab degut orde administrau! no reffuseu altre vegada metre les vostres, de infinit preu estimades espatles, en lastret pal, per acabadament rembra tant profana culpa! Ab gran treball, lestrem de ma dolor, los vlls endreçats a la terra, me leçençia ab tremolosa lengua formas, en dos cobles, rahons de semblant manera:

«Mouras corrent — la tremuntana ferma,
E tots ensemps — los çels cauran en troços;
Tornara fret — lo foch alt en la spera,
Y, en lo mes fons, — del mon veuran lo centre;
Tinta de sanch — se mostrara la luna,
E tot escur — lo sol perdra la forma,
Ans que james — de mi siau seruida;
E lo meu cos, — del prim cabell fins lungla,
Mirant ho vos, — sia partit en peçes,
»E, tornat pols, — no prengua sepoltura,
Ni rebal mon — tant çelerada çendra;
Nis pugua fer — algu gire la lengua
A dir: “Bon pos” — a lanima maleyta,
Si Deu permet — mos vlls vos puguen veure.
E, si es ver — vos digui may Senyora,
Nos trobe [e]n lany — lo jorn de ma naxença,
Mas lo meu nom, — a tots abominable,

No sia [a]l mon — persona quel esmente;
Ans, del tot ras — de les penses humanes,
Sia passat — com vn vent lo meu esser;
Tinguen per fals — lo que fon de mon viure,
E res de mi — en lo mon noy romangue;
E, si per cas, — del meu cos gens ne resta,
Sia menjar — als animals saluatges:
Prengan cascu — la part duna sentilla,
Perque [e]n tants lochs — sia lo meu sepulcre,
Quel mon finit, — nos trobe la carn mia,
Nis pugua fer — que may yo ressuçite.»

Conegue per lo adolorit estil de mes paraules, la inclita Senyora, que la granea de sa culpa clarament a mi era palesa; e, ab moltes lagremes, sospirs e sanglots, ab veu tan conforme, gentil e delicada, que no es possible en semblant manera recitarla, respos en rims estranys [estramps] la seguida cobla, acompanyada de gest no estrany al significat de ses paraules:

«Clarament veig — quen la mundana orla
Deu no ha fet — persona tant culpable:
Yous he comes — abominable culpa,
Tal, quen linfern — no trob pena conforme.
Es me la mort — mes dolça que no çucre:
Si fer se pot, — en vostres braços muyra.
En vos esta — que prengau de mi venja:
Sius par quey bast, — per nostres mans espire,
Ho, si voleu, — cuberta de sçeliçi
Hire pel mon — peregrinant romera.
Deu no fara — quel passat fet no sia;
Mas, si sperau — esmena de mon viure,

Yo la fare — seguint a Magdalena:
Los vostres peus — lauant ab semblant aygua.»

Si follia es començar lo que es inpossible fi attenygua, folla cosa seria assajar escriure los contrasts que ma dolorosa penssa combatien, apres de hauer hoyt resposta de tan homils paraules: volguera, ab preu de ma vida, la sua tant gran erra se pogues rembre. O, quant estimara beure de laygua del riu Letes, per que, lo passat abssent de la memoria, sol en lo present atengues mon enteniment terme; e fora mes alegre, aquesta bella Senyora en parts de singular partida, la sua gentil persona ab tant subtil enteniment, fos la part mia, e la sua falla e moble voluntat, de falssa estima guiada, çercas vn cos leig e diforme, en part de aquell qui indignament la hauia tractada!

Ab diuerssitat de tan inpossibles penssaments, me parti de la cambra ho sepulcre ha hon tanta pena sofert hauia. Acçeptant la ploma, que souint greus mals descança, la present ab ma propia sanch pinte, per que la color de la tinta ab la dolor que rahona se conforme.